Mentre els nostres polítics fan equilibris sobre la corda fluixa, fan veure que van tots junts i cadascú tira per la seva banda i ningú no s’atreveix a fer el que realment cal: unes eleccions amb una llista unitària que, del tot legals, ens mostrarien quants catalans som independentistes... Jo, cansat, avorrit de tantes maniobres i de tants partidismes, me’n vaig a la platja. Fa un solet d’octubre meravellós, una llum esbiaixada que provoca unes ombres gairebé simbòliques. Sa Conca està pràcticament deserta. Un aire de final ho envolta tot. Els xiringuitos fan els últims badalls i les banderes voleien fatigades. El mar és de cristall i un ventet de garbí n’arrissa l’aigua. Sobre la sorra, uns alemanys, una família nombrosa, pares i fills i parelles dels fills, com diuen ara, llegeixen tranquils, amb la pàtria segura i llunyana, que és com millor pot ser una pàtria. Més enllà, una banyista solitària, amb un gosset pelut, bellugadís i simpàtic, que va fins on trenca l’ona, dubta, no es mulla, i torna cap a la seva mestressa, que aprofita els darrers sols per assegurar el bronze als seus pits, segurament operats. Més enllà, encara, dues russes apersonades, una mare i una filla, amb uns mocadors de flors lligats al cap, talment recol·lectores de patates sortides d’un film del realisme socialista soviètic. Un corb marí, esprimatxat, neda i es cabussa, s’exhibeix, s’afua entre dues aigües. Quina felicitat! Sense banyistes, el mar és tot seu. I tot meu. No hi ha com un bany d’octubre, terminal, amb l’aire perfumat per la resina dels pins.
Després, plens de sal neta, dinem al Villa Mas, a Sant Pol. Menjo una truita d’alls tendres, bavosa, deliciosa, i un tros de costelló de porc, desossat, amb patates fregides. I un pastisset de pera. M’hauria begut amb gust un bon borgonya, però no he trobat quòrum. Amb el cafè, em fumo un havà, un Hoyo de Monterrey i, una mica ensonyat, penso en el triangle blau estelat de la bandera cubana, penso en els avatars de la història, en això del quòrum... Que difícil, la humanitat! I mentre una ombra de mala consciència ve a enterbolir la meva felicitat momentània, se’m fan presents la incompetència, la cobdícia, l’orgull i la tossuderia. Les epidèmies que, en un món cada dia més petit, acabaran amb la vida de tots. Miro de tornar a veure el món amb una mica d’optimisme, però no puc. Mentre el fum del meu havà flota, blavós, davant dels meus ulls, em torna la realitat de la meva pàtria, insegura i propera.
Votarem el dia 9? Jo crec que més valdria que no. Per fer una comèdia d’estar per casa, amb una sabata i una espardenya, com es diu, amb urnes de cartró i sense cap garantia democràtica que en faci creïbles els resultats, més val quedar-se a casa. Ja ho he dit, l’única cosa que ens podem permetre, i no és pas poc, amb tota la legalitat i totes les garanties, són unes eleccions. Amb tots els partits que fins ara han defensat la consulta del dia 9 units, amb un programa únic que mostrés al món que, més enllà dels interessos dels partits, hi ha una voluntat seriosa de ser un país amb cara i ulls... Quan penso això, jo mateix ric. Perquè me’ls conec.
La tarda cau silenciosa, el garbí, a les set se’n va a dormir, i el món es prepara per a una nit més, plena de senyals ominosos, de fantasmes vagues i incerts. El mar continuarà el seu moviment perpetu. L’insomni parpellejarà en el silenci.
Espanya es trenca per totes bandes. I el govern del PP sembla que no se’n vol adonar. Desqualifica els jutges que gosen tocar els seus estimats factòtums de la corrupció central, s’entesta a no voler saber què volen realment els ciutadans, catalans o canaris. Fan força per assegurar els vots que els permetran continuar espoliant els pobres espanyolets que, encegats per una pretesa unitat indestructible de la pàtria, aniran votant els seus botxins. Antes muerta que rota! És l’eslògan del PP. I sí, l’estan matant per tal de continuar robant. I ara, a sobre, els virus africans els aterren al cor mateix de la pàtria espanyola. Però ells que no, que no i que no. I és que aquest no val tres-cents mil vots. I aquests vots són el poder, i el poder és el negoci. I caigui qui caigui. Desnonen els que no poden pagar les hipoteques, rescaten els bancs, pobrets, que han de recórrer a això que en diuen targetes opaques per completar els sous de misèria dels seus directius aforats a l’ombra... Sort que la lluna plena brilla per a tots, pobres i rics, en aquest jardí de les delícies que és Espanya.
