Dies decisius per al socialisme català

Quasi totes les notícies que difonen els mitjans sobre el PSC des de fa molts mesos són negatives: escissions, processament de dirigents i parlamentaris, renúncia d’alcaldes a la militància, veterans i joves socialistes que es donen de baixa del partit i enquestes i resultats electorals amb expectatives negatives. Una de les últimes ha sigut la dimissió del seu secretari general, Pere Navarro, i la mínima concurrència de candidats per a l’elecció del nou líder.

Per poder determinar les causes d’aquest cúmul de desgràcies del PSC cal remuntar-se cinc o sis anys. En aquell moment ja va ser evident que l’ala més dretana del PP estava impulsant de manera sistemàtica l’actual ofensiva recentralitzadora que està afectant especialment Catalunya sense que ni els socialistes catalans ni el PSOE ho denunciessin, ho combatessin i oferissin una alternativa a l’agressió aznarista.

Ningú des de les files socialistes ha oposat a la recentralització allò que havien sigut idees força durant la Transició pel que fa al model nacional: Catalunya i Euskadi com a nacionalitats, estat plurinacional, bicapitalitat de l’Estat i transformació del Senat en una cambra de les autonomies. S’ha fet un seguidisme de la dreta conservadora clamorós.

L’últim episodi d’aquest distanciament el constitueixen les rectificacions que han hagut de fer dos candidats a la secretaria general, Eduardo Madina i Pedro Sánchez, que han canviat les seves posicions inicials respecte a Catalunya.

La reacció d’una majoria de catalans, que tenen clar que la defensa del dret a decidir és la millor resposta a l’actual situació, és el que ha acabat de deixar el PSC fora de joc. Com va reconèixer Pere Navarro en el seu discurs de dimissió, el partit no havia estat pensat per optar entre Catalunya o Espanya.

Però seria un error pensar que per arreglar el problema socialista l’objectiu prioritari és intentar seguir amb els debats i les anades i tornades dels últims mesos d’exdirigents, alcaldes i parlamentaris crítics per veure si és possible retornar a aquest partit el paper central que va tenir. El problema greu que afecta actualment la política catalana no és la crisi del PSC sinó la manca d’una esquerra forta que treballi i es mobilitzi com un més dels actors principals que protagonitzen l’actual procés polític. Esquerra Republicana, endinsada en el seu pacte de govern amb la dreta en una situació generalitzada de crisi i retallada, no fa aquest paper, i per tant el buit està deixant sense opcions molts catalans que confien en les idees progressistes i d’esquerra.

La presència de Nova Esquerra Catalana, el partit liderat per Ernest Maragall, i el recent acostament d’Avancem a les seves files conformen un nucli que ha d’estar present en la reconstrucció del socialisme català. Però la partida més important aquests dies s’està jugant en el mateix PSC amb l’arribada de Miquel Iceta com a secretari general i el congrés extraordinari. És coherent que els socialistes organitzats en el Fòrum Cívic i que admetien la possibilitat d’una escissió immediata hagin esperat uns quants dies per veure què aporta el nou panorama i hagin fet un pas intermedi amb la creació de Catalunya Socialista per preparar sense hipoteques les eleccions locals. Però seria un error confiar que aquests dies de pausa serviran perquè el PSC accepti el dret a decidir i accepti la consulta que s’ha convocat per al 9 de novembre. Afirmar que s’accepta si és legal, com ha dit Miquel Iceta, implica sobreposar la legalitat espanyola interpretada pel govern del Partit Popular per damunt de la catalana. Això no és acceptable. És molt possible que el PSC d’Iceta aprovi la llei de consultes i és segur que no hi tornarà a haver fotografies del màxim dirigent socialista al costat dels líders del PP català i de Ciutadans. També podem esperar d’aquest veterà dirigent socialista algunes formulacions imaginatives en la forma sense que aportin un veritable canvi d’actitud. Però per al PSOE el dret a decidir de Catalunya constitueix una línia vermella que, encara que m’agradaria equivocar-me, cap dirigent del PSC aconseguirà traspassar.

La necessitat de buscar la confluència de l’espai del socialisme quedarà amb totes les cartes destapades d’aquí pocs dies, un cop celebrat el congrés extraordinari que s’anuncia per a aquest mes i que no té més marge programàtic que confirmar els mateixos posicionaments. Això fa més necessària una refundació del socialisme en un partit d’obediència només catalana, un partit en què puguin estar presents els que han marxat i els que encara hi són si accepten el dret a decidir sense restriccions. L’abast d’aquest propòsit no passa només per marques electorals ni per moviments tàctics. Cal que el nou socialisme català es fonamenti en l’elaboració d’un projecte renovat. Cal un nou programa d’esquerres, basat en els plantejaments i propostes de la socialdemocràcia, que proposi una veritable alternativa i obri així la porta als joves i a molts dels que ara treballen en els moviments socials.

Més continguts de