Dietari d'estiu (i 6)

Comença la tardor, l'estació plàcida i trista. És un mite que als poetes els agrada la primavera, que és la seva estació preferida. Jo crec que és la tardor la que millor s'adiu amb l'essència més profunda de la poesia lírica: la nostàlgia. Com que la vida de les persones madures és un viatge cap a la mort, i els poetes són i han de ser persones madures (els poetes joves acostumen a ser irrellevants, i, si són alguna cosa, són l'excepció que confirma la regla), la tardor és l'estació més adequada a la poesia. La primavera, amb les seves flors i violes, és cosa d'adolescents, i ja sabem que els adolescents acostumen a escriure només les efusions sentimentals de les seves animetes decebudes per amors impossibles o coses així. Benvinguda la tardor, doncs, amb els seus sols esbiaixats, amb els arbres que empal·lideixen, amb els daurats i els coures de les seves fulles, símbol de la riquesa que acumula l'edat madura. Benvinguda la tardor, encara que ens mostri, al final del camí, l'hivern glacial i el despullament absolut.

Ara que ja he complert amb la meva obligació paisatgística i estacional, puc passar a comentar-los la darrera festa de l'estiu, és a dir, això que han anomenat Via Catalana. No m'agraden gens aquesta mena de coses. Les multituds em fan por i aquestes sarabandes nacionals sempre les he trobat una mica ridícules. Això vol dir que vaig tardar molt a decidir-me a inscriure-m'hi i a comprar la samarreta groga, que, gironí que sóc, de seguida em va fer pensar en el vestit dels portants de l'Àliga municipal. Era tard i només quedaven buits cap al sud. I em va tocar anar fins a les Cases d'Alcanar. Més de tres-cents quilòmetres des de Sant Feliu de Guíxols (i tres-cents de tornada!). ¿On t'ha tocat?, em preguntaven els amics. A mi, a La Granota; a mi, a Can Maret; a mi, a Can Roca d'Esponellà; a mi, al Motel Empordà... Tots sabien on havien d'anar a dinar. Jo i els meus amics ganxons vam anar, per dir-ho en termes gastronòmics, a Les Barques, de la plaça de Sant Pere de les Cases d'Alcanar. I hi vam dinar molt bé. Musclos del Delta, cargols de mar, anxoves enfarinades i fregides i un pop amb patates extraordinari. Això com a entrant. I, després, una paella de carxofa i calamarsons. Amb aquest carburant vam poder resistir qualsevol cosa.

Les Cases d'Alcanar, on no havia estat mai, va resultar ser un poblet encantador. Era ple de gent. A la platja hi havia el dinar popular. A la mateixa placeta de Sant Pere, els gegants ballaven mentre sonaven tambors. A poc a poc, totes les samarretes grogues, les banderes, els gegants, els gossos estelats, van anar pujant fins a la C-340. I allà, vam anar formant un primer esbós de cadena, perdó, de Via. De fet, vam fer cinc cadenes, perdó, Vies paral·leles. Hi havia gent de tot arreu. Fins i tot de Palafrugell! De totes les edats, senyores grans que es duien les cadiretes plegables, marits calbs, grassos i prims, matrimonis joves amb les criaturetes, molt de jovent i, esclar, els gossos estelats. Tothom content, tothom tranquil, tothom acollidor, tothom simpàtic. Una autèntica festa. L'última festa de l'estiu. Quan va arribar l'hora vam fer la cadena. O les cadenes. I van començar a passar helicòpters i tothom cridava i els saludava, fins i tot al de la Guàrdia Civil, i és que era una festa. Després va passar una fotògrafa que ens va anar retratant, fragment a fragment, per fer la cadena fotogràfica total. Vam estar-nos quiets, vam dir "Lluís", seriosos, conscients que era un moment històric. L'última festa de l'estiu. No es va sentir cap campana. Però si ni tan sols les de Montserrat van tritllejar, ¿com volíem que sonés la campaneta humil de les Cases d'Alcanar? O potser sí que va sonar i no la vam sentir, perquè érem molts, i passava una banda amb els seus trombons i trompetes daurats, tocant allò dels sants que van caminant... I és que era una festa. L'última festa de l'estiu!

Quan tot es va acabar (cal dir que va acabar una mica com el rosari de l'aurora), la gent va començar a desfilar. Es feien grups que baixaven lentament. Uns anaven a buscar els cotxes, altres buscaven un bar on allargar la festa. El sol, baix, encara escalfava una mica. Nosaltres vam anar una estona al Nàutic, on ja hi havia gent que prenia gintònics. De cop, el sol es va amagar i es va girar un aire fred i inhòspit.

Acabaria tot plegat així? Segurament, vaig pensar. L'última festa de l'estiu! Ara venia una tardor difícil i, després, el llarg hivern del nostre descontentament. O no.

Més continguts de

El + vist

El + comentat