Mai no sabrem de quin humor hauria estat el barcelonisme si el Barça hagués perdut contra el Madrid i l’Espanyol, però dissabte el soci va separar el gra de la palla donant un sí inequívoc a la remodelació de l’estadi. Quan a quarts de sis de la tarda els treballadors del club havien d’organitzar les cues de la gentada que volia votar abans del partit, es va reproduir, a escala Barça, un fenomen conegut: les urnes converteixen la massa en ciutadans, i les institucions i la vida col·lectiva en surten reforçades.
És veritat que va ser una consulta tova, sense debat. El no era difícil de defensar. Per a qualsevol que vagi regularment a l’estadi és una evidència que s’ha fet vell, incòmode i perillós. A l’exposició que ha muntat el mateix club per explicar els beneficis del projecte hi havia unes fotos que en qualsevol diari haurien estat imatges denúncia de l’estretor d’alguns accessos a les graderies que podrien ser una ratera mortal si mai els espectadors han de sortir per cames. O la perillosa convivència de vianants i cotxes a les esplanades d’aparcaments. La remodelació no cau ni en la megalomania del nou estadi inassumible (1.200 milions) ni en la pèrdua de l’actual domicili social. Massa arguments a favor per perdre.
Però per més que fos clar que l’estadi no pot continuar com està, al soci no li faltaven temptacions per convertir el referèndum en un vot de censura. La sanció de la FIFA, per més desproporcionada que sigui, és una nova taca en la gestió d’una directiva posada al límit de la legitimitat fa menys de tres mesos per la increïble dimissió del president que van votar els socis massivament i que ha deixat el club a l’estacada en plena transformació esportiva i patrimonial. La frase per a la història “La Masia no és toca” és eficaç però és demagògica. Si no vols que esquitxin La Masia, fes les coses bé.
El juny del 2008 Sandro Rosell va llançar la seva alternativa per “treure el Barça del desgovern absolut”. I, certament, la situació d’avui no s’assembla a aquella agonia de gestió que va acabar amb la moció de censura a Laporta, en bona part perquè l’era Guardiola va posar el discurs del club en mans de l’equip i aquell discurs de Viva la vida sonava de meravella. Però el cas que ha provocat aquesta sanció de la FIFA, com els números del fitxatge de Neymar, les mentides sobre la Grada d’Animació (que va flirtejar amb els violents) o la sobtada prohibició de l’entrada de menors sense carnet, revelen que la gestió administrativa ha distat molt de l’excel·lència (i a vegades dels valors) amb què el govern del club ha cobert la seva retòrica fins a embafar.
I malgrat tot això, el soci ha entès la pregunta i ha posat en aquestes mans una factura d’obres de 600 milions. És una demostració de confiança que obliga Bartomeu i el seu equip a deixar de parlar d’excel·lència i practicar-la d’una vegada, i acabar així amb la constant presència del Barça en notícies en què no hauria d’aparèixer si vol continuar autodenominant-se el millor club del món sense posar-se vermell.
