Dislocant una coneguda frase de Marx -“La religió és l’opi del poble”-, ara la nova religió és l’economia i l’opi estricte no és res més que el futbol. La setmana passada es van presentar els pressupostos generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2015. El somriure murri de Cristóbal Montoro va tornar a escenificar la multiplicació dels pans i els peixos, tot partint de dues premisses molt evidents, la segona de les quals corregeix la primera: 1) no hi ha diners, i 2) de diners n’hi ha per al que es vol i no per a cap altra cosa.
Només a partir d’aquestes dues premisses prèvies es pot entendre una meravella no apta per a profans com és la literatura dels PGE. Com que l’Estat està tècnicament intervingut (a partir de la recepció d’aquella bagatel·la merkeliana de 40.000 milions d’euros anomenada “ajudes per a la banca”) i el deute públic ja està a punt de superar el 100% del PIB, caldrà reconèixer que quadrar un pressupost pot arribar a ser una tasca titànica. Però després -ai!- tot es resol amb una certa mímica de prestidigitador i el carcinoma hi apareix convenientment disfressat de conill blanc.
Arribats a aquest punt, hauré de confessar que, fa set anys, jo era un tipus vulgar que no sabia res d’economia. El món rutllava amb la felicitat desimbolta d’un cotxe nou, i els coneixements de mecànica, per al bon conductor, no es consideraven imprescindibles. Però l’Univers, irrevocablement, va entrar en síncope entre el 2007 i el 2008, i res va tornar a ser igual. De sobte, una tirallonga de conceptes més o menys abastables va caure com una ona gegantina sobre el ciutadà corrent: prima de risc, eurobons, deflació, productivitat, austeritat, balances fiscals...
Ja no calia ser economista per a estar al dia en els afers econòmics. De fet, ara l’economia s’havia convertit en un mecanisme de defensa. Els esdeveniments se succeïen vertiginosament, i no dominar conceptes bàsics implicava rebre la pedregada en carn viva. Com vaig escriure en un altre lloc, el nom més escaient per a la nostra època és Austeritat. Hi ha hagut -i n’hi haurà-èpoques millors, però aquesta -diuen-és així: austera. Cada etapa de la història genera el seu vocabulari -i cada vocable és, en si, una metàfora. Austeritat ve del llatí austeritas, que vol dir aspror. El terme, al seu torn, deriva del grec austeros, que és un mot que es refereix al mal gust. El raïm verd, per exemple, és aspre, amarg, rude. Una parauleta ben triada, doncs. Els nostres preclars governants podrien haver escollit frugalitat, per exemple. Frugalis, en llatí, deriva de frux (fruita) i és un terme àmpliament positiu, com revelen algunes expressions clàssiques que l’inclouen: frugem facere (obrar honestament), homo frugi (home honest), bonae frugi esse (ser home de bé). A això es refereix Jordi Pigem en un opuscle clarificador: Heu dit austeritat? Psicopatologia de la (ir)racionalitat econòmica (Proteus).
L’elecció de les paraules no és capriciosa. Se’n trien unes, i no unes altres, perquè es vol induir un estat mental. L’austeritat, en definitiva, és la medecina amarga que tots hem de prendre per a curar-nos. Però, l’austeritat cura realment? Fixem-nos en el cas espanyol: el govern no fa més que “estalviar”, amb el resultat evident que l’economia no abandona la depressió.
En el fons, l’austeritat és un misteri, i s’assembla molt a la famosa partícula de Higgs. Ja saben de què parle: el bosó trobat a Ginebra el juliol del 2012 al Laboratori Europeu de Física de Partícules (CERN). S’ha anunciat com una fita en la comprensió de com funciona l’Univers. Alguns han parlat de Partícula de Déu. Però el bosó, en si, és esmunyedís i burleta: en el mateix moment que es crea, es destrueix. Talment, sí, els estalvis de les retallades de Rajoy, que de seguida són devorats pels interessos del deute públic.
En realitat, la partícula de Higgs és la pura vibració del no-res. Ajuda a explicar per què existeix la massa de les partícules elementals, però al·ludeix només a la matèria corrent -la que crea les persones i tot el que té forma a l’Univers-, és a dir, tot just al 4% del cosmos.
Déu se’n riu de nosaltres de diferents maneres: deixant que alguna infeliç partícula porte el seu nom o inspirant governants idiotes que creuen que robant els diners als ciutadans i desant-los en la butxaca foradada dels bancs es podrà pal·liar la fase agònica del capitalisme financer.
La nova religió, amb els seus sacerdots, els seus escolans, els seus fidels i la seua lleial oposició (els ateus oficials), decideix els detalls de la nostra vida quotidiana. I hi has de creure -com en els PGE- amb un amarg acte de fe.
