L'Agustí Villaronga i l'Emili Teixidor no s'han trobat a l'ascensor per casualitat. Van junts. Un novel·lista i un director de cinema. La tradició diu que quan una novel·la es trasllada a la pantalla, l'autor sempre pensa que s'ha fet una visió simplista del seu treball i, per la seva banda, el director sempre està convençut que ha sabut escombrar la palla del llibre per dotar la història de la intensitat que li mancava.
No sembla aquest el cas. L'Agustí i l'Emili no es diuen res però fan tota la pinta de no tenir cap qüestió entre ells. Potser sí que hi ha detalls, petits racons de la feina de l'un i de l'altre, que mereixerien un comentari, però no cal perquè, en tot cas, són minúcies.
D'un temps ençà, sembla que tots aquells trets que tradicionalment s'identifiquen amb el tarannà femení són considerats com a qualitats mentre que aquells titllats tòpicament de masculins només poden ser defectes. Resumint, es considera femení el que té a veure amb les emocions, i això és bo, mentre que el que és purament racional, el que és dolent, és a la banda masculina. Tot és discutible. Però en veure junts l'Agustí i l'Emili ve al cap una qualitat inequívocament masculina que trenca aquesta visió simplista: la camaraderia. El vincle de confiança que s'estableix entre companys, ja sigui de caça, de joc, de batalla o de qualsevol altre projecte. La relació en què un home posa allò que més estima, de vegades la seva obra, de vegades la pròpia vida, en mans d'un altre en la confiança que no el trairà.
Aquests dos homes que ara van junts a l'ascensor no es diuen res, però no els cal. Cadascú ha fet la seva feina amb valentia i no hi ha res a retreure's. Potser més endavant tornaran a trobar-se, o potser no, tant se val. Després de recollir els reconeixements, quan els breus instants de glòria hagin passat i s'acomiadin fins a la propera, no cal dubtar que s'abraçaran com només poden fer-ho dos homes, dos camarades.
