Opinió 16/06/2012

Dos mons que s'esquerden

i
Thomas L. Friedman
4 min

THE NEW YORK TIMESDurant molts anys els experts han discutit si Turquia seria un pont o bé una falla entre Europa, predominantment cristiana, i el Pròxim Orient musulmà. Si admetessin Turquia a la Unió Europea, seria un pont entre els dos mons. Si no l'hi deixessin entrar, podria esdevenir una falla entre tots dos. Resulta que Turquia actualment no és ni un pont ni una falla. És una illa: una illa d'estabilitat relativa entre dos grans sistemes geopolítics que s'esquerden: tant l'eurozona, sorgida després de la Segona Mundial, com el sistema d'estats àrabs, sorgit després de la Primera Guerra Mundial, s'estan disgregant.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les tensions afecten a tothom. Les reaccions van des dels terribles assassinats perpetrats per la família mafiosa d'Al-Assad, aferrada al poder de Síria, fins a la baralla desconcertant que va esclatar dimarts passat en un programa matinal de la televisió grega, quan el portaveu del partit d'extrema dreta va tirar aigua a la cara a una representant del partit d'esquerres i després va etzibar tres bufetades a una de les participants del debat.

L'illa turca ha esdevingut un dels millors llocs per mirar-se aquests dos mons. A l'est s'hi veu la Unió Europea vinclant-se sota el pes del seu excés d'autoconfiança: dirigents que van anar massa lluny creant una moneda comuna sense la governança capaç de sostenir-la. I, al sud, la Lliga Àrab vinclant-se sota el pes de la seva pròpia descomposició: dirigents que no han fet res per assolir la governança com cal i l'educació moderna imprescindibles per prosperar a l'era de la globalització.

Els europeus han fracassat en la construcció d'Europa, i això és ara mateix un greu problema, ja que a mesura que la moneda comuna es veu sotmesa a una gran pressió i que la UE s'enfonsa en la recessió, tot el món en sent els efectes. Els sirians han fracassat en la construcció de Síria, els egipcis, en la construcció d'Egipte, els iemenites, en la del Iemen. Aquests són problemes encara més greus, ja que ningú no sap com es recompondran aquests estats que han estat sotmesos a fortes tensions o que s'han fracturat.

En altres paraules: a Europa el projecte supranacional no ha funcionat, i ara, en certa mesura, Europa s'està tornant a descompondre en estats separats. Al món àrab el projecte nacional no ha funcionat, i alguns estats àrabs es tornen a descompondre en sectes, tribus, regions i clans.

A Europa, el projecte supranacional no ha funcionat perquè els estats europeus mai no van estar en disposició de cedir el control sobre els seus pressupostos a una autoritat central que proporcionés una política fiscal comuna per protegir la moneda comuna.

Al món àrab, el projecte nacional no ha funcionat (en molts casos, encara que no en tots) perquè les tribus, les sectes, els clans i els grups regionals que conformen aquests estats àrabs, amb fronteres traçades per les potències colonials, han estat en contra o han estat incapaços de constituir les societats d'estats nació genuïns.

Així doncs, avui dia a la UE hi ha molts ciutadans, però no un estat nació supranacional únic al qual tothom estigui disposat a cedir autoritat econòmica. I al món àrab hi ha molts estats nacionals, però pocs ciutadans. A Síria, el Iemen, l'Iraq, Líbia i Bahrain una secta o una tribu governa les altres per la força; i no pas perquè hagin segellat un contracte social mutu. A Egipte i a Tunísia, les societats són més homogènies i la consciència de ciutadania és més forta; per això estan en millor situació per fer la transició cap a una política de consens.

Cal dir que a Síria, Bahrain, el Iemen, Líbia i l'Iraq hi ha moltes persones, sobretot rebels joves, que volen ser ciutadans. Volen viure en estats on la gent tingui drets i obligacions, i amb partits multiètnics. Però no està clar que disposin dels líders i les classes mitjanes amb formació necessaris per construir identitats polítiques modernes a partir de les identitats atàviques.

Els historiadors hauran de donar moltes voltes a la pregunta de per què tots dos sistemes geopolítics s'han fracturat a la vegada. La resposta, crec, és l'efecte intensificador de la globalització i de la revolució de la tecnologia de la informació, pel qual en els últims cinc anys la superfície del món s'ha aplanat dràsticament, a mesura que passem de la connexió a la hiperconnexió. Al món àrab, aquesta hiperconnexió ha fet que el jovent pogués adonar-se de com estan d'endarrerits -amb tot el nerviosisme que això comporta- i els ha proporcionat l'oportunitat de col·laborar i fer-hi alguna cosa esquerdant l'estructura anquilosada dels seus estats.

A Europa, la hiperconnexió ha mostrat com eren de poc competitives algunes de les seves economies i, alhora, fins a quin punt aquestes economies han esdevingut interdependents. Era una combinació letal. Quan països amb cultures tan diferents esdevenen interconnectats i interdependents, quan comparteixen la mateixa moneda, però no la mateixa ètica del treball, la mateixa edat de jubilació o la mateixa disciplina pressupostària, s'acaba amb els estalviadors alemanys furiosos amb els treballadors grecs i viceversa.

I nosaltres? La flexibilitat del sistema federal dels Estats Units fa que en teoria el país tingui una bona disposició per prosperar en un món hiperconnectat, però només si mantenim la nostra llar macroeconòmica en ordre i el nostre sistema educatiu en la bona línia (o per sobre). Nosaltres hauríem de ser avui dia l'illa d'estabilitat del món. Però no ho som. Com diu Mohamed el-Erian, conseller delegat de Pimco, la gegant de les gestores de renda fixa, "som només la camisa bruta més neta disponible".

stats