Els que pensaven que el 2011 havia estat insuperable han de començar a acceptar que tres mesos i mig de 2012 ja omplirien tres resums sencers d'aquests que fem a final d'any. Dilluns vaig ser al Congrés de Madrid, i a la una diputats del PP deien que la situació a l'Argentina estava controlada. Fins que ho va deixar d'estar. Les grans coses passen d'un dia per l'altre, i ens toca viure uns temps de descomposició d'un món en què s'acceleren les notícies. El descontrol és l'única certesa. Els periodistes anem a dormir amb un ull mirant el Twitter i ens despertem convençuts que n'haurà passat una de grossa. I no s'atura. Tanta acceleració té dos grans riscos. El primer són els climes d'impunitat de quan les coses es precipiten, que escombren projectes i drets. No són danys col·laterals, són centrals. Sempre n'hi ha que treuen avantatge de les decisions a corre-cuita. L'altre risc és la nostra moral. Tanta notícia bomba genera addicció, ansietat, en volem més. I tanta mala notícia crea adeptes del "que rebenti tot", gent que abandona totes les esperances i ho concentra en una gran fantasia: tocar fons del tot com a solució màgica i com a manera que la gent es desperti i bla, bla, bla. Que no m'hi busquin. Tot el que puguem salvar i protegir ho hem de fer. Aquesta és l'autèntica èpica, la de resistir, plantar cara, aturar la bogeria. I llavors reiniciar.
