Dylan Thomas

Avui fa cent anys que va néixer Dylan Thomas, el poeta gal·lès que va viure una curta vida esbojarrada, va escriure una poesia meravellosament esbojarrada com la seva vida, va tenir una gran influència -Bob Dylan es diu així com a homenatge al poeta-, va morir a Nova York, després d’haver-se empassat divuit whiskys seguits -tot un rècord, com va comentar ell mateix abans d’entrar en coma-, i sempre es va enyorar d’aquell turó, suposo que ple de falgueres, que dóna títol al que és segurament el seu millor poema, Fern Hill, que tan bé va traduir Marià Manent.

Va néixer a Swansea, un 27 d’octubre -un altre dels seus grans poemes es titula Poema d’octubre, també traduït per Manent-, de família de classe mitjana baixa, com diu ell mateix, el seu pare era mestre d’escola i la seva mare provenia, també com diu ell, de les profunditats pageses de Carmarten, on passava els estius feliços de la seva infantesa. És l’escenari dels dos poemes que he citat.

Va escriure un Retrat de l’artista com a cadell de gos :

“Quan era un nen, a l’escola preparatòria, vaig ser presentat per primera vegada al senyor Tabac (l’enemic del minyó escolta); ja més gran, a secundària, al senyor Alcohol (el rei Dimoni). La senyora Poesia (l’amiga de la Soltera) se’m va mostrar per primera vegada quan jo tenia sis o set anys; encara se’m mostra, tot i que a vegades se li esquerda la cara com un plat vell”. Fascinat pel so de les paraules, per Blake i per “la gairebé incomprensible majestat màgica i la desmesura de Shakespeare”, va escriure una poesia enlluernadora que trencava amb tots els motlles una mica massa ben posats de la lírica anglesa del seu temps. Es va donar a conèixer publicant poemes en revistes, i aviat va tenir un cert reconeixement. Però el classisme de Londres se’l mirava com un jove miner aspirant a poeta (Eliot). I tot i que el tractaven bé, una mica perdonant-li la vida, ell no s’hi sentia a gust, a la capital. No era un dels seus. El seu cor el tenia a les costes gal·leses, als pomerars, als jaços de falgueres, penjat a les nits estelades, entre els ordis i les margarides; el seu cor el tenia a les platges amb els tolls de marisc i les garses reials allí posades com clergues...

Una poesia com la seva, enormement musical, plena d’imatges, funcionava molt bé quan ell la deia en veu alta, i així va començar a fer gires recitant els seus poemes. Tot i que semblava el contrari, treballava els seus versos d’una manera incansable i traduïa les seves intuïcions a una llengua tan exacta que commou. Una poesia com la seva es desfaria sense aquesta voluntat lingüística que recollia les llambregades de la seva imaginació, els reclams de la naturalesa, les llegendes antigues i els somnis. Però Thomas no és un surrealista, tot i que pot semblar-ho. La seva escriptura no és automàtica. Tot el magma prepoètic, podríem dir-ho així, l’ha de traslladar a una coherència verbal, a vegades desconcertant, però sempre precisa. I això li porta una feina enorme. Retoca i retoca. I d’aquesta feina en surt un poema gairebé virginal, com dictat paraula per paraula per la Musa.

Als vint-i-cinc anys li hauria tocat d’anar a la guerra, però l’enorme ressaca d’una borratxera va fer que el dia de la revisió mèdica el declaressin no apte. Al seu poble això va caure molt malament, el van culpar d’escapolir-se d’anar al front i li van donar una pallissa memorable. Ell va marxar a Londres, on va treballar com a guionista a la BBC. Gairebé acabada la guerra, el 1944, torna a casa i es tanca a escriure. És una època de gran creativitat i en surt Deaths & entrances, un llibre que li va obrir les portes dels Estats Units. Hi va fer diversos viatges. Allà, adulat, en una festa perpètua, llegia davant de públics a vegades molt nombrosos i bevia. Li pagaven molt bé, però tornava a casa amb més deutes dels que tenia quan n’havia marxat. La situació amb la seva dona es va tornar insostenible. Tant que, un cop mort, ella va dir d’ell que era un cabronàs.

El darrer viatge va començar el 19 d’octubre de 1953 i ja no en va tornar. Va morir de delirium tremens, a Nova York, com ja he dit, al Saint Vincent Hospital, el 9 de novembre.

Qui vulgui saber coses de Dylan Thomas farà bé de llegir-se la biografia de George Tremlett. Però crec que el millor que pot fer qui vulgui saber-ne realment coses és llegir-lo a ell. I seguir-lo pel Fern Hill i mirar d’entendre per què hi era feliç com eren verdes les herbes, i perquè, en les seves cadenes, cantava com el mar.

Més continguts de