Ahir al metro de Barcelona un home va caure a les vies, víctima d'una lipotímia. Un altre passatger va arriscar la seva vida per salvar-l'hi, i tots dos, ben arraconats, van sobreviure a l'arribada del comboi. Final feliç i epíleg encara més rodó: el salvador no vol protagonisme, i farem bé de respectar-lo, perquè mancats com anem de bones notícies aquest bon home podria veure com se li complica molt la vida en un circ mediàtic que esprem amb la mateixa voracitat les baixes passions i les accions nobles
Per mi, que venia d'un poble petit, una de les coses més sorprenents de Barcelona quan hi vaig arribar fa 25 anys era l'anonimat que permet desentendre't del que no et convé. Em temo que ja s'està estenent a tot arreu. És allò del "millor que no t'hi fiquis", que fa tant de mal a la cohesió social. No abunden les intervencions desinteressades. La convivència la garanteixen els ciutadans implicats, els mediadors que intenten posar pau, ajudar, denunciar, acompanyar. Com que és cert allò que dos es barallaven i un tercer va rebre, sembla aconsellable des del punt de vista de supervivència personal no córrer riscos. Llàstima que si ningú no s'hi fica, si ningú no es tira a la via, estem acabats. I cada cop que un fet positiu acapara espai mediàtic té opcions de ser exemplificador. Però això ja no depèn del bon home d'ahir, depèn de si d'altres en prenem exemple en el dia a dia.
