Em vaig perdre per trobar-te

Avui m'és impossible escriure res que no sigui pensant en tu, Tati. No t'enfadis, no em posaré melindrós ni sentimental. Sé que t'emprenyaries. Només vull explicar-te una altra aventura que m'has fet viure, una d'aquelles petites històries que tots t'hem explicat. Dijous te'n vas anar i divendres va ser un dia espantós. Te'n fas el càrrec, oi? De fet, la culpa és teva per fer-te estimar d'aquesta manera. Caçant converses a la redacció vaig sentir que estaries al Tanatori de Collserola i el cor em va dir que et vingués a veure. Encara que fos en el pitjor moment, volia ser a prop teu i transmetre afecte a aquesta família tan encantadora que tens -ves, si no, d'on hauria sortit algú com tu.

Després del programa vaig agafar el cotxe i cap a Collserola. Però com ja saps, Tati, sóc bastant burro i quan sento "Collserola" penso "Coi! Allà on hi ha la torre de telecomunicacions!" I resulta que el Tanatori és a més de 20 quilòmetres de la torre de les antenes. No ho sabia ni tenia la intenció de preguntar-ho fins que, després de dues hores de rellotge -t'ho ben juro- recorrent Vallvidrera i rodalia, em vaig rendir a l'evidència. Empassant-me l'orgull viril autosuficient, vaig demanar ajuda per venir a veure't.

Seguint indicacions fins a un tram final de carretera amb xiprers, vaig arribar al tanatori. Però no hi eres. No hi havia vetlla. Així doncs, mitja volta i cap a casa. I saps què? Després d'aquella odissea automobilística, quan m'asseia al cotxe, derrotat i capcot, et vaig trobar, Tati. Anava tan atabalat que no m'havia adonat que m'acompanyaves tot el viatge. A cada revolt tu hi eres. Més de dues hores en cotxe recordant-te i revivint-te. Converses, neguits, rialles, feina, trucades sense presses, festes perquè sí... Com que n'estàs tipa, no et diré que ets especial. Et diré que tens el do de fer que els altres ens hi sentim. Així entendràs, Tati, que per molt perduts que estiguem ara, mai podrem agrair-te prou la sort d'haver-te trobat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat