Opinió 18/03/2014

Espanya i el mirall

i
Alejandro Estruch
4 min
Espanya i el mirall

Tots els catalans estimem Catalunya i vivim el compromís amb el nostre país, però ni tots som nacionalistes o independentistes, ni tots els nacionalistes són independentistes, ni viceversa. Com hem arribat, doncs, a l’auge del sobiranisme?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’amor dels catalans a Catalunya va crear un compromís cívic; l’enyor de més autogovern va originar l’ideari nacionalista, i la convicció -que jo no tinc- que no tenim lloc a Espanya ha empès l’onada independentista. I en l’arrel de la situació actual hi ha actituds que és necessari identificar i corregir.

En primer lloc, n’hi ha que davant del mirall no es reconeixen. Hi ha, efectivament, una Espanya que no sap com és realment. La pluralitat històrica, cultural i lingüística d’Espanya no és un constructe intel·lectual, una creació artificial o resultat de la voluntat d’algú de ser diferent: és efecte natural de la varietat geogràfica, humana, àdhuc climàtica. Espanya va acollir corrents que van deixar una marca diversa en el territori i la gent, fent-nos diferents, i és la conjunció, sovint difícil, de pobles que posen els seus afanys en un afany comú que és més que la suma de les parts. Per això és divertida, variada, interessant, atractiva, i cal tornar a aprendre-ho, coneixe’ns i reconeixe’ns, assumir-ho i viure la nostra realitat. Perquè és la mateixa estretor mental dir que a Espanya només hi ha una nació que negar que existeix la nació espanyola, veure una cultura espanyola unívoca que creure-la un invent d’intel·lectuals reaccionaris, negar la història pròpia dels nostres pobles que ignorar la història comuna feta de les peripècies de tots.

En segon lloc, n’hi ha que es miren al mirall i s’hi reconeixen, però no s’agraden. En aquest sentit, fa segles que els governants espanyols, davant la diversitat, van triar un uniformisme aparentment simplificador. Veien més fàcil governar amb una llei que amb moltes, fer servir una llengua que quatre o cinc. Però que sembli fàcil no vol dir que ho sigui: la realitat és tossuda, negar-la era absurd i els governants van optar -alguns encara ho fan- per dir mal de les singularitats i confondre el desig de reconeixement de la diferència amb l’aspiració a una il·legítima desigualtat. Era una visió negativa de l’Espanya real i fomentava el greuge i el desamor entre pobles. Sembla haver-hi, doncs, una majoria d’espanyols que coneixen la realitat plural d’Espanya, però són induïts a viure-la amb incomoditat, desgrat o rebuig. I a qui més convé el rebuig és a qui li reforça el seu rol de víctima, perquè acumula greuges per carregar-se de raons per si no tingués raó, i es capfica a fons en la certesa melangiosa que no té sentit ser on no l’estimen i amb qui no l’estima.

El recurs de molts dels contraris a la consulta és citar el marc legal, insultar els promotors del procés o amenaçar tot un poble. Poc val la idea d’Espanya i la seva unitat si tot el que s’oposa al sobiranisme són límits legals, i res de bo sortirà d’ofendre a qui ja li va bé ser ofès o amenaçar a qui hi trobarà l’ocasió per assolir més cohesió. Per frenar l’independentisme cal oferir un projecte suggestiu d’Espanya fet per tots, amb tots i per a tots, com el que havien defensat molts que ara el neguen: afirmar la unitat en la diversitat i per la universalitat; viure la pluralitat com a riquesa, no com a problema; acceptar amb naturalitat i de grat la solidaritat forçosa els solidaris, i reconeixe-la sense humiliació i també amb naturalitat els beneficiaris; conèixer, reconèixer, estimar i respectar-nos els uns als altres, les parts al tot i el tot a les parts; integrar en harmonia les realitats històriques, polítiques, culturals i lingüístiques, que en cert sentit són nacions, en una realitat major nodrida de totes elles i que en un altre sentit per mi és una nació; compartir el poder i la sobirania en un pacte estable i assumit per tots; considerar tots com a propi el que és comú i, sobretot, el que és específic dels altres; gaudir del fet que el que és espanyol, si és alguna cosa, és la barreja de moltes coses diferents, sense predomini de cap d’elles.

Veure’ns al mirall, saber què i com som i sentir que ens agrada és la via per resoldre sense dolor el problema, i amb més amor i respecte de tots a tots seria també condició suficient. Perquè es cert que vist des de fora hi ha molts motius per no creure-ho, però la reivindicació de Catalunya, que la majoria dels catalans compartim en les causes però no en les conclusions, té molt poc a veure amb els diners, i només es resoldrà en el camp dels sentiments, la recuperació de la confiança mútua i l’acord intel·ligent, satisfactori, definitiu i lleial sobre què cal decidir en l’àmbit del conjunt d’Espanya i quines són les decisions que han de prendre legítimament altres instàncies polítiques.

stats