Si seguíssim dòcilment el joc de les simetries imposades, aquest article es diria “Rajoy se sap observat”. No ens empassarem l’ham, però. Irresponsablement, el nacionalisme espanyol ha jugat a ignorar la profunditat del procés polític que es viu a Catalunya centrant-lo en un sol nom, Artur Mas. D’aquesta manera s’evita acusar col·lectivament uns quants milions de persones d’haver-se tornat bojos, i coses pitjors. Aquest insult fóra molt lleig i recordaria certs episodis sinistres (tampoc ens empassarem el segon ham, el de les comparacions, tot i que aquí són evidents). Qui està actuant antidemocràticament, negant el dret elemental de votar als ciutadans, no és el senyor Mariano Rajoy Brey, sinó la pràctica totalitat de l’espectre parlamentari espanyol, incloent-hi el PSOE. Vull dir, ras i curt, que ni el president Mas és la personificació del procés ni el president Rajoy és l’individu que s’hi oposa en solitari. Si fos així, tot resultaria molt senzill. Però no és així: el contenciós és entre Catalunya i Espanya. Catalunya i Espanya representen en si mateixes nocions abstractes, inanimades i plenes de matisos; això no vol dir que, en conjunt, no tinguin ara mateix interessos manifestament contraposats. La normalitat democràtica fa que aquests frecs, siguin de la naturalesa que siguin, es resolguin votant. Si no és votant, el conflicte no desapareixerà per art de màgia o a còpia de fer-se el mort (mètode Rajoy).
Espanya se sap observada de nou per la comunitat internacional: aquesta és la confessió més estranya, i alhora més clara, del desembarcament del PP a Catalunya dissabte passat. Si actuem com actuem -deien-és per no caure en el descrèdit davant d’altres països; per evitar la foto. Esclafar urnes a cops de culata, posem per cas, genera imatges no homologables a la Unió Europea ni, en general, a Occident. Per això ens hem inhibit. Fantàstic: ara ja ha quedat tot clar i cadascú pot prendre decisions oportunes sobre el tema, no forçosament intel·ligents. Per exemple, pot arribar a dir públicament i amb cruesa que la seva actitud només obeeix a la por a ser retratats, no a veritables conviccions democràtiques. Després, posats a fer coses igualment astutes, pot comprovar si l’oli de la paella està prou calent acostant-hi l’ull ben a prop, per veure si ja esquitxa...
Espanya va ser observada pel món després de la Segona Guerra Mundial, i va quedar fora de l’ONU. Va ser observada durant la Transició, i va causar en aquest cas una bona impressió. La darrera mirada va venir després de la crisi de 2008, quan tothom va constatar que “el miracle espanyol” consistia, en realitat, en un alarmant sobreendeutament i una bombolla immobiliària. Tot era mentida: els trams absurds d’alta velocitat ferroviària, les pretensioses rucades arquitectòniques de Calatrava, la vana il·lusió d’un país que creia haver passat dels bars amb serradura a terra a la fibra òptica. Segons va confessar Rajoy dissabte passat, ara Espanya se sent observada de nou. És ben normal: el partit que la governa per majoria absoluta, el PP, el va fundar un exministre de la dictadura franquista, Fraga Iribarne. Per cert, l’Espanya franquista sí que va formar part activa del deliri nazi, amb la División Azul. Ho dic per les alegres comparacions que s’han fet últimament, i que han quedat impunes (un dia n’hem de parlar, del dret unilateral a comparar!). Ho dic també pels requeriments internacionals de detenció d’altres companys de viatge del fundador del Partit Popular, com ara Martín Villa. És normal, doncs, que es tornin a sentir observats. Durant molts anys hem jugat a fer veure que a la vora de Madrid no hi havia una cosa anomenada Valle de los Caídos, per exemple. Resulta que continua allí, però...
I ara arriba la segona part: Catalunya també està sent observada, però, a diferència d’Espanya, amb una lupa gens indulgent. Qualsevol relliscada serà magnificada, qualsevol resultat que no sigui absolutament nítid serà ignorat i qualsevol decisió que no estigui emparada pel dret, desqualificada. A Kosovo es va tolerar una declaració unilateral d’independència perquè això afavoria els interessos dels Estats Units a la zona després del conflicte amb Sèrbia. Pretendre repetir aquí la mateixa jugada amb l’argument (com acabem d’explicar, ben cert) que Espanya està sent observada és oblidar la idea de proporcionalitat coercitiva en el si del dret internacional. És a dir: aprofitar les escletxes legals no és el mateix que enfrontar-se obertament a la legalitat. Com que ens estan observant -a tots- convé tenir-ho clar.
