Esperances valencianes

Ha estat un goig passar aquest cap de setmana a València, amb motiu de la 42a edició dels premis Octubre que convoquen, incansables, l'editorial TresiQuatre i Acció Cultural del País Valencià. A mi em tocava fer de jurat del premi de poesia, que no gens casualment porta el nom de Vicent Andrés Estellés, i ha estat una excel·lent ocasió de constatar que al País Valencià, en contra del que moltes vegades es prejutja des de Catalunya (i des de les Balears), no tan sols hi ha país, sinó que hi ha un país cada vegada més sa, més fort, més compromès i més despert, obert i espavilat, a pesar de la conjuntura política que els pertoca de suportar.

Els premis Octubre, l'Acció Cultural del País Valencià i l'editorial Tres i Quatre -que ara dirigeix, amb energies renovades, la filla d'Eliseu Climent i Rosa Raga, Laia Climent- són tres exemples notoris d'aquest vigor i aquesta força que es palpa arreu dels carrers, els locals i les converses que el visitant troba a València. Els premis d'enguany, també: en poesia, el mallorquí Miquel Bezares ofereix, amb Origen , un esplèndid llibre de maduresa artística que està cridat a convertir-se en una de les obres més importants de la poesia catalana de la primera vintena del segle XXI. I si el premi Vicent Andrés Estellés de poesia s'ha vist enguany honorat amb una obra d'envergadura, no ha quedat enrere el premi Joan Fuster, d'assaig: L'economia de l'absurd , del català Josep Burgaya, proposa una visió socioeconòmica, rigorosa però a la vegada amena, sobre les causes i les conseqüències d'aquesta crisi que fa cinc anys que patim, i que cada dia té, en efecte, més tints d'estafa. Tal com va dir el mateix autor, la solució del problema no és en l'economia, sinó en la política: torna a ser l'hora dels polítics dignes d'aquest nom, i no dels missus al servei dels dictats dels bancs i les grans empreses. El problema és com aconseguir fer aquest trànsit.

Ningú en té la clau, però molts intueixen que resideix en els moviments ciutadans. La Via Catalana del Principat, la marea verda de les Balears i la primavera valenciana del País Valencià són alguns d'aquests moviments, que proposen alternatives (atenció) des de la centralitat ciutadana, i no des de la marginalitat. Ara bé, en aquest cas sí que és necessari filar prim i adonar-se que els diferents moviments ni tracten del mateix, ni neixen de les mateixes causes, ni persegueixen els mateixos objectius. Com comentàvem un moment amb el filòsof Terricabras, tot fumant un cigarret al terrat de l'edifici Octubre, és necessari que acceptem que les velocitats i les raons de cadascun dels que Joan Fuster hauria anomenat Països Catalans és diferent: Catalunya va cap a la independència; les Balears es revolten contra un govern prepotent amb tints totalitaris; el País Valencià es busca a ell mateix i sembla que comença a retrobar-se. Tots són signes esperançadors, però de molt diversa consideració. Caldrà que cada terra faci sa guerra i, en acabar, comptarem. I, si pot ser, sumarem.

Més continguts de

El + vist

El + comentat