El febrer passat, Andrew M. Cuomo, governador de l’estat de Nova York, va anunciar que finançarien amb diner públic els estudis universitaris en 10 presons estatals. Cuomo va assenyalar que si els presidiaris es formaven tenien moltes més opcions de trobar feina i era molt menys probable que representessin una amenaça per als seus conciutadans un cop estiguessin en llibertat. La iniciativa no era més que un primer pas: suposava una despesa d’un milió de dòlars d’un pressupost de 2.800 milions destinats als serveis penitenciaris. A més, va ser una proposta inesperada per guanyar-se el favor d’un públic receptiu format per legisladors representants de minories ètniques. La va llançar sense haver preparat el terreny i, amb les primeres veus crítiques, la va suprimir dels pressupostos.
Tots els arguments dels polítics que s’hi oposaven (la majoria republicans, però també alguns de demòcrates) incidien en el mateix: com s’atreveix el governador a fer servir els diners dels contribuents per formar delinqüents condemnats, mentre els ciutadans com cal s’han d’estrènyer el cinturó i endeutar-se per pagar els estudis als seus fills? “Hauria de ser «Qui la fa, la paga», no pas «A qui la fa, li paguen la carrera»”, va afirmar George D. Maziarz, senador de l’oest de l’estat de Nova York. Dit d’una altra manera, deixem que els delinqüents siguin delinqüents.
Algunes de les protestes feien pensar en les implicacions racials de la campanya de les presidencials del 1988, en què es va agitar la por a les minories i la delinqüència arran dels crims comesos per Willie Horton, un reclús afroamericà, mentre estava de permís. Aleshores, una campanya republicana mostrava dues fotos juxtaposades. En una, uns joves blancs exultants llançaven els seus birrets enlaire el dia de la seva graduació sobre la llegenda: “Han estudiat molt. Han treballat a l’estiu. Han estalviat. Han demanat préstecs...” A la segona, una filera de reclusos pertanyents a minories vestits amb uniformes taronges: “Han robat un cotxe. Han atracat un banc. Han disparat a un vianant. Han estudiat una carrera que els has pagat TU”.
El més vergonyós de tot això és la profunda ambivalència dels Estats Units pel que fa a la raó de ser de la presó. Atès que els Estats Units són el principal guarda de presons del planeta, hauríem de ser capaços de respondre a la següent pregunta amb un cert convenciment: per a què serveix la presó? En primer lloc, per infligir un càstig, per molt que sovint resulti degradant, brutal, psicològicament debilitant i escandalosament desproporcionat en relació amb el delicte comès. En segon lloc, per garantir la seguretat ciutadana. Els científics socials no es posen d’acord respecte a quina proporció del recent descens de la criminalitat al nostre país és deguda a l’augment dels empresonaments (he sentit estimacions que van des del 3% fins al 30%). En qualsevol cas, el sentit comú ens porta a pensar que almenys una certa part n’és conseqüència. En tercer lloc, per rehabilitar els interns. Per alguna cosa, en anglès, es fa servir la paraula corrections per designar l’administració penitenciària. Aquest objectiu és pel cap baix tan important com els dos anteriors, perquè el 95% dels interns acaben sortint en llibertat i reincorporant-se a la vida en societat. Malauradament, gairebé la meitat dels que surten en llibertat tornen a entrar a la presó en un termini de tres anys per haver comès altres delictes. És evident que no ens en estem sortint a l’hora de rehabilitar-los.
Aquesta causa no és de les que desperten sensibilitats fàcilment. Tanmateix, hi ha conservadors destacats i polítics d’estats tradicionalment republicans que han donat suport als programes d’estudis universitaris per a interns com a mesura a favor de la seguretat ciutadana i la prudència pressupostària. Una metaanàlisi del centre d’estudis polítics RAND basada en 58 estudis va concloure que els reclusos que participaven en programes d’aquesta mena tenien un 43% menys de possibilitats de tornar a caure en la delinqüència. Fins i tot assumint que els interns més proclius a inscriure-s’hi són els més recuperables, els programes reporten uns beneficis increïbles a canvi d’una inversió modesta. A més, els directors i els guardes de presons són del parer que aquestes iniciatives apaivaguen les tensions explosives que es viuen als centres penitenciaris.
Tot i això, si bé un 76% de les presons dels Estats Units ofereixen programes per a l’obtenció del batxillerat, tan sols una tercera part ofereixen titulacions universitàries que, avui en dia més que mai, s’han convertit en un requisit indispensable per accedir a feines dignes. Els programes educatius són una de les primeres coses que s’esfumen en una recessió. El moment actual, en què l’economia es recupera lentament, els índexs de criminalitat són relativament baixos i augmenta la conscienciació respecte al malbaratament de diners i de vides que provoca la nostra manera de castigar els delictes, hauria de ser un moment oportú per estendre els programes educatius per a reclusos. Però s’ha de vendre la idea, no pas deixar-la anar sense preparar el terreny.
Com em va comentar Michael P. Jacobson, un funcionari de presons veterà que dirigeix un institut de polítiques públiques de la Universitat de la Ciutat de Nova York (CUNY): “La influència dels delictes més mediàtics, la por a la delinqüència, les qüestions racials, l’adquisició de capital polític barat... Tot plegat ha tingut molta més influència en les polítiques en matèria de justícia penal que les coses que sabem del cert que funcionen o que són justes”.
Ara el governador Cuomo mira de finançar el primer any del seu programa d’estudis universitaris a partir de donacions privades, donant per fet que aconseguirà que l’estat de Nova York n’agafi el relleu el segon any. Esperem que se’n surti. El que passa és que, segons sembla, els interns de les presons novaiorqueses de Sing Sing i Attica no són els únics que necessiten reformar-se.
