No crec que ni a Tom Jobim ni a Vinícius de Moraes els agradés gaire l’espectacle dels seus compatriotes fotent aquells esgarips quan sona l’himne del Brasil. En diuen cantar a cappella, però allà no canta ningú: allò no és més que una esgargallamenta col·lectiva, un conjur guerrer fanàtic amb cares pintades de groc i verd, sobreactuat, sense pentagrama, ni notes, ni gràcia. No fa per al país que ha donat la bossa nova, de noies que caminen cap a la platja balancejant els malucs i fent embogir un poeta i el seu amic compositor. I al final, passa el que passa: que comences abandonant el futbol, continues abandonant la música, i al final, el món t’abandona a tu.
Perquè ja no som en aquells temps en què els brasilers eren la segona selecció de cada aficionat, si és que no era la primera. Perquè ara s’ha convertit en Goliat. I al mercat dels afectes, cotitzen més les potències emergents que les emergides. El Brasil és víctima del pronòstic, del factor pista i de les expectatives que cada pilota serà un prodigi. Com ens passa amb el Barça, amb el Brasil també ens perd l’estètica, i una selecció que es classifica salvada pels pals i amb futbolistes plorosos resant de genolls no dóna, precisament, la imatge que el món n’espera per abraçar-la amb admiració.
Dissabte a la tarda vam vessar una llàgrima per Xile. Un Xile una mica Atlètic de Madrid: sòlid i solidari, pencaire i mossegador (només metàfora), i seriós. Com són els xilens. Convençuts que allà on no arriba la classe hi arriben la feina i la fe. Perquè cal creure molt en un mateix per tenir el Brasil contra les cordes, enmig de la marea groga, defensat només per un parell d’illetes vermelles. Feia temps que els brasilers i la FIFA no ho passaven tan malament. Al final van perdre, esclar, com correspon als pupes davant els pentacampions. Xile passa a la llista d’equips que no han guanyat res, excepte el cor dels aficionats, una mena de quartfinalistes morals.
Bravo va fer mèrits perquè Luis Enrique rumiï qui ha de ser el porter titular del Barça l’any que ve. Va tornar a blocar amb seguretat, a treure els punys sense vacil·lar, a parar per dalt i per baix fins a desesperar el contrari, a passar-la bé amb el peu, en curt i en puntada llarga. És un porter sobri i fet. A Alexis i a Neymar els prova ser líders de l’equip. Se’ls veu conduint, desbordant, pressionant i manant en tota la seva esplendor. Aquest serà un dels dos grans reptes de Luis Enrique la pròxima temporada: que gent tan bona ho continuïn sent al costat de Messi. L’altre, que juguin els que s’ho guanyin treballant.
La història del futbol s’escriu en dues columnes: la del què i la del com, que són els títols i el joc. Coincideixen sovint, com el Brasil el 1970, Itàlia el 1982 o Espanya el 2010, però no sempre, com Holanda el 1974. Els aficionats se saben de memòria el què, però assaboreixen el com per sempre. Ho va escriure Maya Angelou: la gent no oblida mai com els vas fer sentir. Pinilla tindrà 90 anys i encara es trobarà gent que li dirà “Quina llàstima aquell travesser!”
