Europa: un futur econòmic incert

L’economia europea es troba estancada, no creix i els preus cauen, la qual cosa amenaça amb la deflació. També el motor d’Europa, Alemanya, pateix una contracció en l’economia, igual que Itàlia i França. Segurament les polítiques d’austeritat han anat massa lluny. Per això comencen a sorgir veus que demanen polítiques econòmiques expansives.

Sembla que les últimes mesures preses pel Banc Central Europeu (BCE) corroboren aquest fet: injectarà al voltant de 500.000 milions d’euros comprant actius bancaris amb l’objectiu d’aconseguir un IPC proper al 2%, sense superar-lo. La política monetària convencional ha quedat superada. Ara bé, el BCE encara no s’atreveix a comprar deute públic com han fet la Reserva Federal Americana i el Banc d’Anglaterra.

D’altra banda, fa pocs dies la directora general de l’FMI, Christine Lagarde, va defensar inversions en infraestructures per estimular la demanda i reactivar la zona euro. S’han d’utilitzar altra vegada els instruments fiscals a escala europea.

Amb tot, el futur de l’economia europea en aquests moments és incert. En primer lloc, perquè aquestes accions arriben tard. S’ha abusat de les polítiques d’austeritat.

En segon lloc, perquè s’ha de veure si les mesures preses recentment pel BCE seran efectives, ja que no és gaire clar que els bancs dediquin aquesta liquiditat al crèdit. Fins ara no ha estat així, i els bancs han preferit dedicar la seva liquiditat a comprar deute públic dels estats i no pas a l’economia real, que és el que pot incentivar el creixement.

En tercer lloc, Alemanya encara està obsessionada a no caure en la inflació, la qual cosa pot condicionar les polítiques expansives que pugui prendre el BCE i la mateixa UE.

En quart lloc, com sosté Jordi Gual en la publicació Documentos de economía de La Caixa del mes de juliol, la manca de millora en el creixement de l’economia europea i en l’ocupació és un problema d’oferta, que té una solució complexa que implica més integració política dins de la UE. Aquests problemes econòmics vénen de lluny. Des dels últims quinze anys els resultats europeus en termes de creixement econòmic i ocupació en relació a l’economia nord-americana són lamentables. Segons Gual, aquest retrocés és degut a la baixa productivitat de la nostra economia i a l’evolució de l’ocupació. Fa quinze anys la productivitat europea era només un 15% inferior a la nord-americana, i avui la diferència ja arriba al 23%.

En cinquè i últim lloc, la falta d’integració bancària, fiscal i política és una altra rèmora per aconseguir un bon creixement, com s’ha esmentat abans. La reticència dels països a cedir sobirania nacional impedeix una correcta unificació del mercat i integració econòmica. Per tant, com indica Gual, la solució als problemes de l’economia europea es troba en la integració política.

Pel que fa més concretament a l’economia espanyola, aquest futur incert es veu agreujat pels seus alts nivells d’atur i d’endeutament, malgrat que la recessió oficialment s’ha acabat i la mateixa OCDE preveu una taxa de creixement de l’1,2% per a aquest any i al voltant de l’1,5% l’any vinent.

Espanya i Grècia són els dos països europeus amb més atur. Així mateix, el deute privat no creix, però tampoc disminueix a un ritme adequat a causa del baix creixement i de les dificultats en el mercat laboral. En canvi, sí que augmenta l’endeutament públic. Es fa difícil sortir d’aquesta situació, ja que hi ha massa contractació temporal i, d’altra banda, les empreses volen incrementar la productivitat mitjançant la rebaixa salarial (els salaris han baixat l’1,8% per any). Tots aquest factors no estimulen el consum i, per tant, la demanda interna. No es pot deixar que l’estímul de la demanda provingui només del sector exterior.

La devaluació interna mitjançant la rebaixa salarial és criticada per l’OCDE en el seu recent informe sobre l’economia espanyola, que adverteix que, a més a més, aquestes pràctiques incrementen les desigualtats i la pobresa. Altra vegada s’aconsella aconseguir la devaluació interna rebaixant les cotitzacions socials i compensant la pèrdua d’ingressos amb un increment dels impostos indirectes: per exemple, augmentant els tipus reduïts de l’IVA. Aquesta mesura pot ser efectiva sempre que no tingui conseqüències negatives en l’equitat impositiva, és a dir, que no incrementi la regressivitat del sistema. També l’increment de la inversió en R+D i facilitar la creació i desenvolupament de les empreses (Espanya és un dels països que presenta més dificultats dins de l’OCDE) són mesures que s’haurien d’aplicar per estimular la productivitat i, en conseqüència, el creixement.

En definitiva, el futur econòmic europeu encara presenta moltes incerteses, però sí que sembla clar que el que es necessita és una Europa més forta i més integrada en tots els aspectes.