Europa

Fa un parell de setmanes vaig ser a Tolosa de Llenguadoc, Toulouse, per dir-ho en el francès jacobí, centralista i uniformador. Tolosa és una ciutat preciosa, tota de totxo. Per això en diuen la ciutat rosa. De fet, és de color de terra cuita. Càlida, per tant. I jeu a la vora de la Garona, que neix a Catalunya i se’n va cap a l’Atlàntic, moguda no sé per quina estranya atracció d’horitzons oberts. Aquest aire obert s’hi respira, a Tolosa, hi entra pel riu i s’escampa pels carrerons medievals que envolten Sant Sadurní, Saint Sernin, en francès jacobí, centralista i uniformador, que envolten la catedral de Sant Esteve, que envolten l’església única dels jacobins, on reposa el doctor Angèlic, sant Tomàs d’Aquino, sota l’original volta gòtica bipartida, aquella que acaba en la palmera, le palmier, en el francès jacobí, centralista i uniformador. Els carrerons, perquè no sigui dit, porten el nom en occità i en el francès jacobí, etc. Occitània és una ombra, un vernís, una gràcia esbravada, acceptada només perquè ja és del tot inofensiva. Tolosa guarda les lluites contra els albigesos, els pobres heretges càtars. I no gaire lluny, cap al nord-est, Albi, que va batejar l’heretgia vençuda, presumeix de catedral, tota de totxo, una immensa fortalesa, pel que pogués ser. Tolosa es va fer rica al segle quinze amb el comerç del pastel, aquest tint sortit d’una planta ( Isatis tinctoria ). El pastel va tenyir els teixits de tot Europa de color blau pastel. Tolosa va fer una gran fortuna, va bastir palaus renaixentistes preciosos que ara fan de la ciutat una joia. El blau pastel va tenyir Europa i potser per això la bandera d’aquesta cosa estranya que ara en diem Europa és blava. Aquest blau pastel també va tenyir un teixit aspre, dur, de cotó, una mena de sarja resistent fins a no poder més. I, com que aquest teixit es feia a Nimes, aquest teixit era de Nimes, denim, com en diuen encara els americans. Mils de milers de pantalons texans van ser tenyits amb aquest blau.

Un d’aquests vespres, a Tolosa, assegut en una brasserie de la plaça Wilson, mentre em prenia una cervesa centreeuropea, em vaig posar a pensar en Europa, en l’Europa de les heretgies i els predicadors, en l’Europa del blau pastel, en l’Europa de la cervesa. En l’Europa dels grans rius, aquests rius arterials, com diria Neruda. Des del cor d’aquesta ciutat, capital d’una civilització anorreada, l’occitana, penso en l’Europa que malda per escapar-se dels grillons dels estats nació anorreadors. Què és ara Europa? Banca i xocolata. I normes. Quina Europa volem fer? Hi som a temps? Res no serà possible mentre els estats poderosos no entenguin que tot ha de canviar: l’Europa plena de por, que es mira el melic, que no vol sotracs, que té pànic al desconegut, a tot el que podria torbar la migdiada de la banca i la xocolata. On és l’Europa revolucionària? On és l’Europa de la creativitat seriosa i profunda que la va convertir en la primera, per no dir la millor, civilització del món? On és l’Europa de Bach, de Mozart, de Beethoven, de Schubert, de Wagner, de Chopin i de Strauss? On és l’Europa de Goethe, de Hölderlin, de Leopardi, de Baudelaire, Mallarmé i Valéry, de Strinberg i d’Ibsen, de Grieg i Sibelius? On és l’Europa de Carner i de Montale, de René Char? On és l’Europa de Kafka i de Proust? ¿I la de Freud? ¿I la de Picasso, Matisse, Bonnard i Paul Klee? On és l’Europa d’Otto Wagner, de Hoffmann, de Klimt, de Schiele, de Hoffmansthal, de Wittgenstein? ¿I la de Voysey i Mackintosh i Le Corbusier? On és l’Europa de la llibertat absoluta i de l’esperit poderós, sense rival? Em temo que ja no hi és. Enlloc.

Assegut a la plaça Wilson, amb la meva cervesa centreeuropea, penso en tots aquests noms i en el seu significat. I en aquestes eleccions que s’acosten i que molt em temo que per a poca cosa serviran. Als ciutadans d’Europa poc els importa Europa. No saben que si és que tenen algun futur més enllà de l’horitzó migrat dels països on fan la viu-viu, aquest futur és a Europa. És clar que no pas en l’Europa actual de la normativa, la banca i la xocolata, sinó en una nova Europa que acabi d’una vegada amb la dictadura dels estats nació i s’obri a regions naturals i culturals fluïdes en què la llibertat sigui l’estrella central que brilli sobre el blau pastel de la seva bandera. Es fa fosc, i un airet fred mou els arbres de la plaça Wilson. A la Brasserie de l’Opéra he vist que tenien arengs atlàntics, foie gras gascó i vins del Rin. Podré fer un menú europeu...

Més continguts de

El + vist

El + comentat