La setmana passada, el Sense ficció de TV3 va emetre un documental titulat A la dreta i més enllà, de Montse Armengou i Ricard Belis. Enhorabona a ells i als seus col·laboradors perquè és d’un altíssim nivell en tots els sentits.
El documental fa un recorregut pels partits de l’extrema dreta de diferents països europeus, com ara el Front Nacional a França o Albada Daurada a Grècia, comptant amb testimonis directes d’alguns dels seus dirigents i boticlastes. Ideologia extremista, violència com a forma d’imposar les seves idees o exclusió racial i xenofòbia van ser exposats per alguns dels seus partidaris de forma pública i oberta.
Els partits feixistes no són una novetat. Existeixen des de fa dècades. Però en les darreres eleccions europees van registrar un important creixement de vots, conseqüència d’un conjunt de factors: desencant amb els partits centralistes o moderats, indignació davant la corrupció, crisi d’institucions, manca de lideratge polític i pèrdua de representativitat social dels partits majoritaris.
Quan els problemes dels ciutadans s’agreugen, es transformen en extrems. I davant de problemes extrems, alguns prefereixen solucions radicals. Siguin de dretes o d’esquerres. Ara aquesta tendència s’està accelerant.
Aquest és el principal perill d’aquesta crisi. Els polítics que pertanyen a països on la població ha cregut i creu en els avantatges de la tolerància i la moderació no poden ignorar la seva responsabilitat última.
¿Però quina és aquesta responsabilitat?
Doncs la responsabilitat última dels polítics dels països veritablement lliures i democràtics és no donar peu al retorn dels feixismes.
