Finals d’agost

Ja s’acaba l’agost, i aquest estiu, estrany i convuls, entrarà en un setembre potser meteorològicament més plàcid, però políticament i socialment tan agitat com han estat aquests dos mesos passats. Els estiuejants locals, catalans, els forasters, espanyols, francesos, anglesos i russos, sobretot, s’apilonen a les platges ennuvolades, mentre esperen un forat de cel blau entre la borra del cel, per on passi una ullada de sol que justifiqui l’estona invertida a posar-se olis i cremes protectores i embrunidores.

Ahir mateix bufava una garbinada enganxosa i humida i excessiva, d’aquelles que permeten dir, com Carner: “La fina camiseta com una pell s’encasta”. (Res a veure amb aquell “bufa, ventet de garbí, / sol brillant i en mar bonança...” de la cançó popular.) I ara fa fred. No, aquest estiu, el foll estiu on som, ha estat desordenat i ple d’ensurts. Quan menys hi penses, cauen quatre gotes d’aigua fangosa que et deixa les fulles de la marquesa totes tacades. Quan, avisat per un tro, has corregut a treure els coixins de les cadires de l’eixida, de cop, el cel s’esberla, s’asserena i brilla un sol encoratjador. El temps ha estat imprevisible. Tot és imprevisible.

Passejo pel mercat. La Felícia, que avui ha portat uns bitxos turgents i translúcids, d’un verd aquós, vol parlar del tema. Miro de fer anar la conversa cap a altres topants. Li parlo de les tomates. “Mala anyada -em diu-, ha plogut massa i surten aigualides”. Però hi torna: “I què, com creus que acabarà tot això?” “Ai, Feli -jo que li dic-, no ho sé”. I ella: “Tu creus que anirà al Parlament?” Li dic que sí, però podria haver-li dit que no. “Dóna’m una mica de fàbrega -ella en diu fàbrega - i julivert, si en tens”. “I què en feia, el fill gran, de tants cotxes d’aquests que corren tant, si no es pot córrer a cap carretera?” I jo: “Posa’m una dotzena d’ous, i tria-me’ls que no siguin cagats”. I ella riu: “Ben esquitxats estem tots, amb tota aquesta història... Mira, vols que et digui una cosa, en Pujol ha fet l’últim servei a Espanya, amb aquesta ganivetada a Catalunya. Si li haurien de fer un monument, a Madrid”. Al final, m’excita i afegeixo: “Sí, al Retiro, amb la Marteta i tota la sagrada família”. “Un retiro ja al tindrà, ja, no pateixis”, afegeix. I riu, riu.

La Dolors de can Rusques té les mongetes tendres més fines dels països catalans, com a mínim. I unes ubergínies dolces com poques i uns carbassonets blancs que, menjats gairebé crus, són una meravella. Però la Dolors no parla del tema, o, potser no em té tanta confiança per fer-ho. Ni amb l’Anna, ni amb en Joan, ni amb en Marc de l’Hort d’en Climent no parlem mai d’aquestes coses. Només amb la Felícia.

De tota manera, noto en l’aire un desencís flotant. Les clientes de La Vienesa, la pastisseria, estan preocupades. Què faran elles, tan fines, amb els seus monyos i les seves joies i els seus maquillatges, què votaran? Sense el seu referent, se sentiran perdudes?

Al bar de sota les voltes de la plaça, l’SQR, sento un home, de mitjana edat, que diu: “Estic avergonyit, tota la vida votant Convergència! I ara què?” “Què vols dir, que estàs avergonyit -li diu el seu company de taula-, que potser n’has fet alguna?” “No. Estic avergonyit per ell. Tinc vergüenza ajena. No sé com pot sortir al carrer...” Tots dos van menjant aquelles delicioses gambetes enfarinades i fregides, i beuen cervesa.

Perquè sí, la cosa és així. Flota un aire desencantat per damunt de la vida quotidiana, però la vida continua, sobretot la vida dels plaers senzills.

Al país li cau la cara de vergonya, però els joves es continuen petonejant estirats a la sorra de les platges. I copulant, de nits, si poden. I els adults fan el seu agost, mengen gambetes i també copulen, si poden. Avergonyida, la vida continua. I les hosts de turistes, que ignoren aquesta càrrega excessiva que pesa sobre aquest país que els acull, que no saben que això és un país, que fan esforços per parlar la que ells es pensen que és la llengua del país, que beuen sangria i mengen paella, s’apilonen a les platges i als cafès, contribuint a la compensació de la vergonya, al negoci.

Sí, flota sobre Sant Feliu de Guíxols un aire de decepció, però la temporada sembla que ha anat millor que la passada. Quan se’n vagin tots, quan el poble torni a quedar sota la seva capa habitual de silenci i calma, llavors vindrà l’hora de la veritat. Anirem a la mani? I després, votarem? I, si votem, què votarem? De moment, som només a finals d’agost.

Més continguts de

El + vist

El + comentat