La gent, que és molt dolenta, ja m'ha batejat: "Mascarell, el conseller carambola". Diuen que el meu nomenament és una carambola molt fina d'en Mas... tic, tic i tic. El primer tic seria un cop al PSC del qual encara avui, dos dies després, no han reaccionat del tot. Ni l'aparell ni l'ànima catalanista. Els uns han passat del desconcert inicial a les primeres crítiques molt a sac d'ahir. Els altres han perdut una peça important en l'intent de vertebrar alguna cosa encara sense definir. El segon tic seria a l'alcaldia de BCN. No és el mateix un Hereu amb mi jugant a favor seu (per acció o omissió) que amb mi a l'altra banda de plaça decidint sobre equipaments culturals barcelonins. Eliminat un servidor del paisatge municipal de BCN, el camí de Trias cada cop s'assembla més al que va fer la Dorothy per les rajoles grogues d' El màgic d'Oz . I el tercer tic seria triple. 1) Desterrar del debat polític la temptació que algú pugui usar el concepte pepevergència. 2) Enviar un missatge a Esquerra (encara més desconcertats que els socialistes i que arriben una setmana tard a tot). I el missatge és: no us necessitem, però si us porteu bé potser us deixarem treure el caparró del pou. 3) Donar un gran cop de mà propagandístic a la idea de la Casa Comuna, que no és res més que el pal de paller pujolià passat pel 2.0.
Ah, i un consell final: si voleu que una reunió suposadament secreta sigui portada en un diari, convoqueu-la en un hotel cèntric i truqueu un fotògraf. No falla mai.
