Fomentant la indignitat

FOMENT. La situació política ens dóna molts disgustos, però també alguna alegria. Per a mi, l'alegria de la setmana és veure com progres de tota la vida fan seva la inquietud dels empresaris per la seva quota de mercat (espanyol), mentre un senyor d'ordre com Artur Mas deixa plantada la plana major de Foment del Treball, en un exercici de dignitat que cap president ni ministre del PSC -ni de CiU- havia gosat fer abans. Ja sé que Francesc Homs va córrer a exculpar la patronal catalana del nyap protocol·lari (millor dir-ne trampa) ordit des de la Moncloa, però a mi -perdó per la desconfiança- em fa la impressió que més d'un, en aquella centenària casa, tenia ganes de demostrar al president qui mana de veritat, i per tant celebro la foto d'aquella cadira buida, perquè no testimonia tant la rebequeria de Mas com la voluntat de l'Estat de reforçar la imatge d'un virregnat que es permet venir a fer-se reverenciar, poc després d'aprovar a Madrid uns pressupostos que haurien d'irritar (o, si més no, avergonyir) qualsevol empresari català interessat en el futur d'aquest país i la seva economia.

PIMENTEL. Aquesta era l'alegria de la setmana. La pena -i no hi poso ni un pèl d'ironia- és veure com Alícia Sánchez-Camacho és llançada als lleons per aquells que han deixat de considerar-la útil a la causa. Quan la líder del PP català va començar a jugar amb foc, sabia que podia sortir-ne escaldada. S'ha guanyat a pols tot el que ha vingut després. És la protagonista de l'afer més sòrdid, i més ridícul, de la nostra història política recent (amb els guest stars José Zaragoza, Jordi Pujol Ferrusola i l'amiga aquesta seva). Però segur que l'Alícia no sospitava que la seva família pròxima es convertiria en un dany col·lateral. És increïble que Pedro J. Ramírez, que fa anys va veure assaltada la seva intimitat per certa màfia socialista, no n'aprengués alguna lliçó o altra. No falten els que creuen que la mateixa Sánchez-Camacho ha filtrat el tema per desviar l'atenció sobre les revelacions del senyor de Método 3; no sé si ho puc arribar a pair. Diuen -diuen- que ella n'està molt dolguda.

Si actuen així amb la líder del PP català, només per ajudar l'Albert Rivera, imagineu de què són capaços amb qualsevol altre amb menys agarraderas al carrer Génova. Ull viu amb aquesta gent! Ull viu tothom, excepte -evidentment- la gent de Ciutadans i els seus tentacles coneguts i per conèixer.

NORMAL. Òmnium Cultural ha iniciat una campanya publicitària reclamant un país normal . Una aspiració legítima, que treu ferro al procés, cosa sempre necessària. Però mentrestant la CUP reclama la independència "per canviar-ho tot". És possible que aquest argument faci més forat entre els indecisos o els neutres que no veuen cap necessitat d'un estat català si no és per acabar amb les indecències diverses que patim des de fa dècades, tant en l'àmbit nacional com en el social. En qualsevol cas, no crec que s'hagi de triar entre una estratègia o una altra. Els conservadors d'aquest país també tenen dret a ser independentistes. Un país normal és, sobretot, un país on la gent pugui decidir cap on vol tirar i com es gasten els seus impostos. Aquesta capacitat de decisió vol dir poder votar els que volen canviar-ho tot i els que no. Per dir-ho de manera barroerament historicista, necessitem una Revolució Francesa, per decidir després si volem -o no- una Revolució Russa. No a l'inrevés.

Més continguts de