Diuen els de les enquestes que té ganxo, però al personal del país que no se sent gaire espanyol li costa molt apreciar-lo.
Parla un català que, si tot va com ara, serà el del futur. Hi conviu el mestissatge del Baix Llobregat amb un tancament de boca nasalitzat que és típic dels pijos. És un català de pro noms febles aleatoris, en què el vocalisme, "per suposat", no deixa cap que neutre "malgrat ho intenta".
I és que Carme Chacón no para de "donar salts endavant", defensa el "compartiment de tasques" i veu en l'embaràs "quelcom a normalitzar".
Quan fa un discurs al Congrés, el to (sempre seriós i formal) arriba a adoptar aquella rigidesa severa de la Fernández de la Vega, com volent-se fer perdonar la joventut.
Mai és natural, com si se sentís en fals. De tant dir bé la lliçó, té un punt de repel·lent. I és que de petita ja volia que s'acabessin les vacances "per tornar el col·le". Però, tot i això, és el trumfo del PSC a les generals. De tots els seus ganxos l'important és ser catalana i sentir-se espanyola.
L'agermana amb Zapatero un avi víctima de l'Alzamiento que, en el seu cas, va viure fins al 2002 i és com l'heroi de Soldats de Salamina. Per això n'esperàvem rotllo Labordeta i no aquesta gravetat institucional.
Ens queda l'esperança que un dia, tenint ja el màxim poder, li surti l'ADN an arquista i, en lloc de fer-nos posar ferms, ens ordeni trencar files.
