Fòrum 2004: deu anys d’un fracàs

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

“Reunió preparatòria Fòrum 2004. 16 h. Torre Mapfre, planta 29. Carrer Marina, 16-18. Parlar primer amb X”. Aquesta és l’anotació que constava a la meva agenda el divendres 24 de maig de l’any 2002. L’he buscada expressament per deixar constància exacta del dia, però l’esdeveniment el recordo amb precisió: va ser una de les reunions més absurdes que he tingut al llarg de la meva vida (i puc certificar que n’he tingut unes quantes). M’hi van convocar en qualitat de professor de la Universitat Ramon Llull i escriptor -així constava a la carta- per dissenyar “continguts” de l’esdeveniment. Val a dir que el 24 de maig de 2002 aquell projecte fantasmal només tenia un nom vague i alhora pretensiós: Fòrum de les Cultures. Omplir-lo de contingut partint de zero era, doncs, una tasca incerta. La reunió esmentada va consistir en un intercanvi de frases de cortesia i comentaris generals, allargats fins a l’extenuació. Al cap de dues hores ens vam aixecar de la taula, desconcertats i incòmodes pel paperot que ens havia tocat fer. Ningú no va prendre cap nota ni va proposar res en ferm. Ningú no tenia cap resposta, perquè tots desconeixíem quina era la pregunta. Ens van regalar un gadget, crec que una llibreteta amb un bolígraf, i tots cap a casa.

Després va passar el que va passar: probablement, el fracàs institucional més humiliant de la història recent del país, l’especulació a gran escala en una zona perifèrica de Barcelona, etc. És de justícia recordar que l’inici real del despropòsit fou una errada verbal de Pasqual Maragall que, en negar-se a rectificar, va generar un equívoc de dimensions inaudites sobre un esdeveniment que ni tan sols havia planejat ningú. Increïblement, l’esdeveniment es va dur a terme. Han passat 10 anys i paga la pena recuperar alguna lliçó d’aquella època. La primera és la més òbvia de totes: la necessària regeneració urbanística d’una ciutat o d’una part no s’hauria de tornar a emparar en l’esquer de grans pirotècnies culturals ni de caballitos pretensiosos. Revaloritzar terrenys i programar concerts són dues coses diferents. Es fan o no es fan, i cal explicar honestament a la ciutadania per què es fan o per què no es fan. El redemptorisme institucional -que en aquell cas era d’abast còsmic- només genera suspicàcies, desconfiança. La feina d’un ajuntament no era -ni és- la d’il·luminar el món ni la de redreçar moralment el gènere humà, sinó fer que la vida dels ciutadans sigui una mica més amable gràcies a una gestió eficient. El principal damnificat ideològic del Fòrum de les Cultures va ser, en aquest sentit, el municipalisme.

La segona lliçó fa referència als límits de la política d’aparador. Quan es dissenya un esdeveniment de nou format no queda altre remei que dir coses noves. El Fòrum es va limitar a treure la pols al catecisme progre dels anys setanta, potser perquè, en part, estava pensat com un gran autohomenatge generacional. Mentre, per exemple, arreu dels països avançats ja es replantejaven críticament i seriosament les falses alternatives energètiques (en aquell moment ja ho havia fet fins i tot una icona de l’ecologisme com James Lovelock) aquí es retornava a l’esperit de les enganxines dels Dos Cavalls dels anys setanta. Tot plegat, més vell que l’anar a peu. Al cap de 36 anys, es va voler repetir el Maig francès, però aquella vegada amb presupost públic, ambient chill out, velles consignes reciclades i barraquetes de disseny -la gran fantasia d’un avi Cebolleta qualsevol, al capdavall-. Però la cosa no acabava aquí. Les institucions democràtiques es van adonar que les opinions dels moviments antisistema es poden tenir en compte, per descomptat, però que ningú no té l’obligació d’assumir-les ni encara menys de subvencionar-les indirectament. A diferència del que pressuposava la ideologia encoberta del Fòrum, l’aigua i l’oli no lligaven, ni lliguen, ni lligaran.

Finalment, es va poder constatar la gran ingenuïtat del “cosmopolitisme”, el que va entre cometes. L’any 2004, mentre aquí anàvem pontificant alegrement sobre les cultures del món mundial i la sostenibilitat en vinagreta, el secessionisme lingüístic va revifar amb virulència. Resulta que Joan Fuster i Josep Pla parlaven dues llengües diferents. Que bé. Era una manera com una altra de retornar-nos a la realitat. La vam aprendre, aquesta lliçó? Ho dubto. El cas és que fa 10 anys van constatar que entre el cosmopolitisme més exquisit i el provincianisme més tronadet hi ha una línia molt prima. L’acomplexament s’expressa de moltes maneres. L’any 2004 es va triar la més cara.

El + vist

El + comentat