En el 30 Minuts vam veure un reportatge de la cadena pública nord-americana PBS que investiga què va passar a la central nuclear de Fukushima ara fa un any reconstruint un trencaclosques amb testimonis claus: el primer ministre Naoto Kan, treballadors de la central que han preferit mantenir l'anonimat, enginyers responsables i militars i bombers que van haver d'actuar en les situacions més crítiques de la crisi. Fukushima, a un pas de l'abisme és prudent amb el paper del govern japonès (tot i que no deixa de ser crític) i explica clarament l'evolució dels esdeveniments tot i la complexitat d'una tragèdia nuclear com la de la central de Daiichi.
Impacta l'aproximació al desastre, resseguint les anotacions dels enginyers en una pissarra durant les hores més crítiques de l'accident i les gravacions en pla subjectiu des del costat del reactor. D'una banda s'acosta a la qüestió purament funcional i de l'altra al vessant més humà d'una fuita radioactiva: des del risc d'abast pràcticament mundial fins a detallar el que va suposar per a un centenar de persones que van donar la vida a curt termini per salvar la de la població. Són colpidores les paraules d'un bomber admetent que va preferir no parlar amb la família abans d'actuar o explicant com notava que el material radioactiu penetrava per les gomes del seu vestit protector, o de militars que van participar en el refredament del reactor sabent que els que van fer la mateixa tasca a Txernòbil van morir poc després. Retrata també la part més crua del sentit de la responsabilitat del primer ministre: donar l'ordre d'actuació directa a desenes de treballadors sabent que els estava condemnant a mort: "Si abandonàvem la central estàvem posant el Japó a les mans d'un enemic invisible". Fukushima, a un pas de l'abisme és, malauradament, el primer episodi de molts més reportatges. L'autèntica dimensió d'aquesta tragèdia nuclear ens anirà arribant per fascicles en els pròxims anys.
