En el debat de política general del passat 25 de setembre, el president Mas i després Oriol Junqueras van afirmar que "Catalunya sent afecte real per Espanya, se l'estima; però ja no confia en l'estat espanyol". La qüestió de les adhesions emocionals en política és un tema cabdal. De fet, alguns anys abans altres responsables polítics com el president Montilla havien advertit d'una creixent desafecció dels catalans envers l'estat espanyol.
Amb la perspectiva dels esdeveniments viscuts en els darrers anys, és difícil no acceptar que la desconfiança i desafecció cap a les elits dirigents i cap a les institucions de l'Estat han conduït els catalans a un punt de no retorn basat en la reclamació democràtica i pacífica de l'exercici del dret a decidir el seu esdevenidor col·lectiu i a voler saber si a partir d'ara estan disposats a impulsar un projecte propi no subordinat a la cotilla de l'estat espanyol.
Però, com es pot desprendre de la frase del president Mas, la pèrdua (m'atreviria a dir recíproca) de confiança institucional no té per què modificar els afectes interpersonals construïts al llarg del temps. El que està en joc és la modificació del contracte jurídico-polític existent entre les institucions i les seves atribucions però no la naturalesa de les relacions personals, afectives i d'amistat que hom manté amb els espanyols i la seva cultura. Aquests dos nivells sens dubte estan relacionats però són independents. Per això l'abusiu missatge generalitzador de polítics i mitjans de comunicació basat a dir "els catalans són" o "els espanyols diuen" s'esmicola ràpidament en posar rostre, nom i cognoms a les persones concretes que coneixem i tractem.
El que ens han transmès els grans líders de l'emancipació nacional com ara Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela o Desmond Tutu és que la lluita dels catalans no ha de ser la lluita contra els espanyols o contra Madrid, sinó contra la dominació.
Si traduïm els desacords contractuals de les institucions en enfrontaments personals estarem afavorint l'aprenentatge de l'odi, estarem promovent la fúria, la pulsió de revenja, la humiliació de l'altre o contribuirem a crear un estat psicològic col·lectiu de guerra de baixa intensitat. I posarem en joc el factor impredictible de l'orgull.
Gandhi va fer l'esforç de comprendre l'idioma dels oponents per aprendre a negociar amb ells un objectiu percebut com a impossible i desproporcionat: la independència de l'Índia. Mandela va entendre que la tasca més difícil que tenia per defensar la seva causa era treballar amb els seus adversaris, no criticar-los en públic, perquè en realitat el que temem no són les persones, sinó les seves idees, el valor que aquestes idees puguin tenir.
Les victòries de Gandhi i Mandela van ser, abans que res, victòries morals. Tots dos van saber desplaçar l'energia negativa envers les persones (britànics o bòers) per concentrar-la en el rebuig a unes estructures de poder opressores o injustes. La seva idea no era combatre persones sinó ideologies esclavitzadores i models de domini i sotmetiment polítics. Tots dos van arribar a estimar fins i tot alguns dels seus captors. Aquest canvi de marc mental el van associar a un canvi de valors de la població: la fermesa, la valentia, la unitat, la joia de l'alliberament.
En l'acte de commemoració de la Diada d'enguany a les delegacions del govern de Catalunya a França, Alemanya i Àustria, Jordi Pujol va finalitzar la seva intervenció amb aquestes paraules: "Malgrat la molt forta tensió actual, no silenciarem tot el que Espanya ha tingut i té de positiu en la seva història, en la seva cultura i el seu pensament. Seria absurd. És un gran país. Però més d'un cop ha rebutjat la possibilitat de fer compatible aquesta seva realitat amb l'existència -una existència plena- del poble català. Per tant, la celebració de l'Onze de Setembre no es pot fer com si no passés res. O com la fèiem quan crèiem que finalment, després de molt de temps, aconseguiríem -tots els habitants de Sepharad- una convivència plena, de suma i no de resta. Ara no és així. I així ho hem de dir. Des del reconeixement de l'altre. Fins i tot en moltes coses des de l'admiració de l'altre. Molt civilitzadament. Amb esperit constructiu. Però Catalunya ha de dir-ho i ha d'actuar. A fi que el silenci no sigui interpretat com a aquiescència".
En definitiva, el que farà gran la causa dels catalans en el món no serà només la justícia de les seves reclamacions sinó la seva disposició vital i moral, l'exemplaritat ètica i cívica amb què sàpiga assolir-la. No hi ha un greuge personal amb els espanyols ni se'ls ha de menysprear. El combat dels catalans és per la llibertat.
