Garbuix de maig

Quin mes de maig! Sol, calor, pluja, fred. Pressupostos impossibles i dèficits que no es poden fixar. El país, Catalunya, va tirant pel seu pedregar dolorós. El país, Catalunya, cada dia és un país més trist. S'ha estroncat la il·lusió dels joves i aquest és el crim pitjor que un país pot cometre. Quin mes de maig, revolt i confús!

El Barça guanya la lliga a mitjanit d'una manera que als periodistes d'esports els encanta de dir: matemàticament! Què sabran ells què són les matemàtiques! I ho celebra d'una manera com forçada, amb el trist espectacle d'una còpula sense desig. Quin mes de maig! Els culés no s'adonen que aquell Barça de somni s'ha acabat. Que aquesta lliga és la ressaca dels quatre anys anteriors i que ara, perquè tot sigui com cal, el Barça, que és més que un club, no pot anar bé de cap manera, perquè el país no va bé. Cal un capgirament total. I això, els més espavilats ja ho han vist. Guardiola ja és fora, Valdés se'n va, i potser Puyol i potser... Bé, no ho sé. No m'agrada el futbol i no hi entenc res, però sempre m'he mirat el Barça com un símbol i ara aquest símbol el veig desinflat, no podia ser menys. El país, Catalunya, ja està del tot desinflat, i ara el Barça es desinfla. Que al "millor equip del món" uns alemanyots satisfets li facin set gols sense immutar-se és un detall, més que simbòlic, d'aquest final que s'acosta. Quin mes de maig!

I l'Espanya eterna, l'Espanya insidiosa, l'Espanya cretina es treu de la màniga una llengua nova. Mira que, per no admetre les coses com són, per no admetre que a una part del territori aragonès es parla català, algun imbècil -no es pot dir d'altra manera- s'ha inventat denominar aquesta llengua, la catalana, amb el nom d'una sigla! I tant els fa ser la riota de tots els lingüistes del món, tant els fa. Quan un és imbècil, doncs és imbècil. I el que és més injuriant és aquesta sigla: LAPAO. Mira que penjar al pobre català aquest nom? Podien haver-ne dit aragonès oriental, com a mínim. Tota aquesta història, que s'afegeix a la del ministre Wert i a tantes altres que han estat, són i seran, ens mostra la voluntat d'aniquilació de la llengua catalana per part d'Espanya i ens mostra la qualitat de cutre -només es pot dir així- d'aquests cervellets lliurats a aquesta operació. Quin mes de maig!

Sort que demà és Pentecostès, la Pasqua granada, tal com es deia quan jo era petit i aquesta pasqua té alguna cosa a veure amb les llengües. Diuen les cròniques, concretament els anomenats Fets dels apòstols , que, mentre estaven reunits els deixebles de Jesús, de sobte, com si es girés una ventada impetuosa, es va sentir del cel una remor que va omplir tota la casa. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i van començar a parlar en diverses llengües tal com l'esperit els concedia d'expressar-se. Quan es va sentir aquella remor, la gent es va aplegar i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Potser si fóssim, els catalans, una micona més piadosos i més devots de l'Esperit Sant, podríem aspirar a aconseguir que, quan parléssim, tots els no-catalans del món ens entenguessin en la seva pròpia llengua. I, esclar, llavors no hi hauria cap conflicte. Nosaltres parlaríem en català i els castellans ens entendrien en castellà, nosaltres parlaríem en català i els andalusos ens entendrien en andalús, nosaltres parlaríem en català i els argentins ens entendrien en argentí, i els cubans en cubà, els veneçolans en veneçolà, els xilens en xilè, els peruans en peruà, els colombians en colombià... i els anglesos en anglès i els alemanys en alemany i els russos en rus, e cosí via . De tota manera, si ho pensem bé, el miracle de Pentecostès, a partir d'ara, es donarà en una part de l'Aragó. Nosaltres parlarem en català i ells ens entendran en LAPAO! Veni Creator Spiritus! Quin mes de maig!

En fi, deixem-ho estar. Els jardins són plens de roses, les xeringuilles alades perfumen amb la seva olor llimonada l'aire dels capvespres, el muguet delicat ens porta records dels maigs pletòrics de París. Les merles canten, enamorades. Les primeres cireres, un pèl àcides encara, prometen dies de goig i plenitud. I els albercocs amb el seu peluix de galtona adolescent, els nispros, de pell llisa i daurada, són símbols de joventut perdurable. Nosaltres passem, tot passa, però no la vida que, irreductible, persevera insistent. Quin mes de maig! Quin garbuix, aquest maig!

Més continguts de