Generar riquesa, repartir riquesa

La principal missió d’un govern és generar les condicions necessàries per tal que la societat, a la qual serveix, generi riquesa suficient perquè sigui repartida de manera equitativa entre tothom. Aquesta riquesa s’ha de repartir en forma d’educació, serveis socials, seguretat, neteja, habitatge assequible, sanitat, transport, infraestructures de tota mena... La generació d’aquestes condicions mai no és producte de la tàctica, ni de la demagògia. Les condicions per a la generació de riquesa tenen a veure amb la capacitat competitiva i productiva d’una societat, amb una bona lectura dels avantatges competitius que situen una nació, una ciutat, per davant de les altres. Posem per cas una ciutat com Barcelona, on fa molts anys algú va decidir que la indústria havia de sortir del cor dels barris. De fet, des de finals dels anys vuitanta fins fa molt pocs anys, Barcelona va maldar per eliminar tot el terreny industrial disponible, fora del de la Zona Franca, per convertir-lo en terreny residencial. Aquesta decisió ha tingut repercussions nefastes per a moltes empreses i treballadors, igualment dolentes per a les condicions de vida dels barris. L’empresari, davant de l’expectativa d’una possible expropiació, o de convertir en pisos la fàbrica, decidia deixar d’invertir en les plantes barcelonines i deixava de contractar mà d’obra.

Les coses han canviat. No fa ni un any que es va desafectar tota la zona industrial del Torrent d’Estadella, una decisió que consolida milers de llocs de treball i permetrà que les indústries presents al districte de Sant Andreu tinguin futur.

Un altre cas paradigmàtic és el de la Barceloneta, que comptava des del 1856 amb la fàbrica La Maquinista Terrestre y Marítima. Molt poca gent recorda el pes que La Maquinista va tenir a la Barceloneta, i al conjunt de la ciutat. De La Maquinista en van sortir les turbines per moure gran part de la indústria tèxtil catalana, de La Maquinista en van sortir els forjats per fer els mercats de Sant Antoni i de la Llibertat. Hi podem afegir els molls, ponts, material bèl·lic durant la Guerra Civil, locomotores, centrals tèrmiques i tota mena d’infraestructures fonamentals per al país. L’any 1965 la fàbrica de la Barceloneta va ser convertida en magatzem i, al cap dels anys, va ser venuda i desmantellada. Els milers de treballadors veïns de la Barceloneta van perdre-hi la feina, però també hi van perdre el futur. A la Barceloneta, la desindustrialització sobtada va aniquilar la veritable personalitat d’un barri que, tant o més que de la mar, vivia del soroll de les línies de muntatge, de les fresadores, dels torns, dels motllos, dels engranatges; un barri que duia granota i les mans tacades de greix industrial. Tot això va desaparèixer per generar un desert que ha estat ocupat, durant molt de temps, per allò que la ciutat ha estat capaç de fer amb una certa facilitat: restauració, comerç i, darrerament, turisme.

És per aquest motiu que l’aposta industrial de la Barceloneta, al voltant del Clúster Nàutic, és tan important. Perquè, per primera vegada després de dues generacions, tornem a apostar descaradament per la indústria productiva, la més capacitada per generar futur, i les plusvàlues imprescindibles per transformar en riquesa repartible allò que entre tots produïm. El clúster són ebenistes, pintors, mecànics, fusters, planxistes, dissenyadors, tapissers, enginyers, aparelladors. El clúster és sinònim de llocs de treball, d’indústria i de futur.

L’aposta industrial de les ciutats no té marxa enrere. El model de ciutat productiva, que treballa per fer-se autosuficient i neta des del punt de vista energètic, és el model de ciutat que genera formes de riquesa noves, al cor dels barris. Sense aquesta generació de riquesa, no hi ha manera de comptar amb una administració capacitada per respondre als reptes socials que avui tenim plantejats.

Igualment caldrà lluitar amb tots els governs, des de les institucions catalanes fins a les europees, passant per les espanyoles, per fer que l’IVA que genera l’activitat comercial d’una ciutat es quedi a la ciutat. La indústria turística comporta beneficis, però genera externalitats que cal gestionar des dels recursos públics. Si els barris que es veuen més afectats per aquesta indústria no poden utilitzar els impostos que l’activitat genera, per crear les condicions òptimes de les quals parlava al començament de l’article, el conflicte està servit. Aquest tema, però, mereix un altre article.

Indústria productiva, combinada amb indústria turística responsable i de qualitat, amb els impostos, IVA inclòs, quedant-se a la ciutat, per generar educació i serveis socials de primer nivell. Tot un programa de treball per generar i repartir riquesa.