El president Mas, sempre atent als signes dels temps, va encoratjar ahir els catalans a anar a buscar feina al Marroc. Ho va fer després de rebre el president d'aquest país, Abdelilah Benkirane, que retornava la visita que a finals de febrer va efectuar Mas a Rabat (en vol turista, per donar exemple). "Abans aquí hi havia molta feina i van venir treballadors marroquins; és normal que, ara que aquí no hi ha tanta feina, aquests països emergents siguin atractius per a la gent que és aquí i vol anar-se'n allà a fer-hi coses", va dir subreptíciament Mas a la roda de premsa posterior a l'entrevista. És a dir, que cap al Marroc falta gent, a fer-hi coses. És ben cert que la vida és ondulant: no fa tants d'anys, les coses que solia anar a fer al Marroc la gent d'aquí solien consistir en el surf o la compra de substàncies per farcir cigarrets simpàtics. Ara la idea és anar-hi a desenvolupar projectes empresarials. "Hi ha moltes coses a fer al Marroc per als espanyols, serà un plaer rebre els nostres amics espanyols, estic molt esperançat que un gran poble com l'espanyol podrà superar aquesta greu crisi econòmica", va declarar al seu torn el president Benkirane, fent honor a la sempiterna solidaritat entre el poble català i el saharaui. I és que ja se sap que la pedra de toc per a la política internacional d'Espanya ha estat sempre el Marroc, i a l'inrevés.
Fa un mes i escaig, va ser el conseller d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, el que va instar els joves catalans a marxar "a servir cafès a Londres, per guanyar fluïdesa amb l'anglès". Tal com li correspon, el president Mas es mostra més ambiciós i no troba suficient que el jovent del país se'n vagi a servir narguils i sucs de taronja a les paradetes de la plaça de Djemà-el-Fna (els sucs de taronja de Djemà-el-Fna, per cert, són boníssims, com els cervellets de xai que també s'hi serveixen) i suggereix que el personal vagi cap allà a donar-li al president Benkirane el plaer de rebre amics espanyols. Però en qualsevol cas, es tracta d'agafar els atapins i sortir a buscar-se la vida a qualsevol lloc del món, perquè això d'aquí es veu que va per llarg. Com a política de contenció de l'atur, no es pot negar que almenys és sincera.
El problema, en resum, és que aquí falta feina i sobra gent. Emprenedors de mena com han estat sempre els catalans -que de les pedres en fan pans- no tenim cap dubte que sabran obrir-se camí onsevulla i fent el que convingui, ja sigui servir cafès als executius de la City, fer ballar serps dins un cove o exercir d'aiguaders per als turistes -igualment catalans- que pul·lulen per la medina de Marràqueix. De tota manera, esperem que no es prengui com una inconveniència que assenyalem que, del govern dels millors, en suposàvem algun suggeriment una mica més engrescador (davant de la dura situació que estem travessant) que el de tocar el dos i tonto l'últim. Però vaja, sempre és un consol saber que, com a espanyols, comptem amb l'amistat sincera del president Benkirane.
