Gràcies, tren

Amb prou feines se sent la fricció de les rodes contra els raïls. Escric aquest article dins el tren en un silenci de geranis i persianes verdes. La primavera exhausta ha donat pas a un estiu d’ulls perfilats de negre i ulleres de sol de marca i rebaixes. Un home sol seu al meu costat aguantant una bossa de plàstic de súper com si fos un maletí farcit de velluts nous i perles naturals. Davant, una mare dóna el pit a un infant llépol de gaubança. Una al·lota escotada es queixa que ve del dentista amb un somriure impecable: “No acabes mai”, diu. És el tren. Un univers de vides anònimes, de corteses salutacions, de silencis, però també d’escandaleres molestes i invasives. Alegres sols de juny i pluges de tardor.

Havia estat, sempre, home de cotxe, però els darrers anys tot ha fet un gir inesperat. M’han destinat com a professor interí a Inca i hi he acudit diàriament en tren. Em vaig acostar al nou mitjà de transport amb reserves, alertat per denúncies d’impuntualitat i desídia per part de Serveis Ferroviaris i de la conselleria que presideix l’exdavanter centre Biel Company.

Dos anys, he fet, de tren. A un euro per viatge, m’he deixat passejar pel pla els matins de boira, els dies de pluja i les matinades de sol, esquitxat dels colors d’un arc de Sant Martí, entre ovelles i figueres sense bordalls, ametlers florits i vagons abandonats. M’he deixat fascinar per la bellesa natural dels cossos que s’asseien davant meu abstrets dins una tristesa sensual i solitària que em corprenia sempre. El tren ha partit puntual com un rellotge, ni abans, ni després. Qualque minutet perdonable qualque dia de llonganisses. A l’enllaç s’esdevé diàriament la tragèdia: “For technical reasons” ens avisen que caldrà canviar de tren i baratam de l’electricitat neta i silenciosa a l’estruend del motor de gasoil, sovint olorós, tantes vegades inquietant.

I sí, dilluns va passar. A l’enllaç, pujam com anyells degollables, cossets insignificants de la quotidianitat, als vagons sacsejats del gasoil. Una pudor insuportable d’oli cremat ens incendia els aranells i aviat ens tapam amb mocadors i papers. La revisora ens avisa que “si volem” ens podem canviar de vagó. Passam al segon compartiment del comboi i a través del vidre destriam nítidament el fum que emboira la gestió de Serveis Ferroviaris. L’aire es fa irrespirable també al segon vagó, i la revisora ens obre les finestres, que ens ajuden a alenar. L’aire condicionat tampoc no funciona. El tub d’escapament de la locomotora amolla una fumassa negra que es cola als vagons per les finestres. Sentim el renou tènue i esforçat d’un motor esquerdat. A Sineu, hi arribam amb la fua, igual que ens passarà a Petra i també a Manacor. Dins els vagons, alguns turistes ho comenten amb estupefacció. Una passatgera amb accent argentí es queixa amargament. Dues dones mallorquines ho lamenten amb resignació.

Miraré de fugir de qualsevol casta de demagògia. Què val mantenir correctament les màquines? Quant ens costaria electrificar la línia Inca-Manacor? Quin pressupost s’ha destinat a condicionar el que havia de ser la línia Manacor-Artà perquè hi puguin transitar ara famílies i bicicletes entre arbres moribunds i ramellers de decoració? Hi ha, entre la classe política illenca, un sentit inexistent de servei públic. Es creu més en l’acontentament de les empreses de sanitat privada, les escoles concertades i les concessionàries de transports, que no en una escola pública universal i igualitària, un transport col·lectiu eficient i competitiu o una sanitat també universal a l’abast de qualsevol ciutadà que habiti en aquesta terra, independentment de la seva procedència, color de pell o orientació sexual.

Mentrestant, el davanter centre Company, santjoaner per més senyes, compila bales de palla amb camises de Florentino i apaga incendis a la serra de Tramuntana amb cabres de Ralph Lauren llogades a preu de patató. Els calçons de Caramelo són encara més elegants si s’arromanguen fins a mitjan cama per amollar tortugues a Cabrera i les clenxes de Llongueres tan perfectes marquen gols de cap per l’escaire del populisme mallorquí. Com un Fernando Torres assaciat, Biel Company està cansat de fer gols i guanyar. Li passarà per damunt el tren del mundial pagès i potser en un temps no gaire llunyà el tendrem de comentarista del partit davant un faristol qualsevol, llepant la pedicura de la demagògia i la tractorada. Sense ell, no sabem què passaria. Amb ell, ja sabem què no passa. Jo, jugant-m’hi els pulmons i el sou, tornaré a agafar el tren, si em donen feina, clar.

Més continguts de

El + vist

El + comentat