Guanyar la legitimitat internacional

La batalla de la legitimitat internacional en el procés d'independència tot just acaba de començar. Ara comença una etapa en què cal atresorar-ne al màxim. Si tenim en compte el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia en relació a la declaració unilateral d'independència de Kosovo, des del punt de vista de la legalitat internacional la legitimitat s'aconsegueix complint escrupolosament tres principis.

1) Procés no violent. Puntuem molt alt en aquest punt. La manifestació de l'Onze de Setembre va ser una festa familiar. El millor indicador que la ciutadania no té por és que s'hi endugués la família.

2) Procés escrupolosament democràtic. De moment ningú no pot fer cap retret en aquest sentit. I ja disposem d'un capital que caldria valorar més: les manifestacions multitudinàries prèvies en favor del dret a decidir i els processos populars de consultes. El Tribunal Internacional deixa clar que no cal un referèndum, que no va existir en el cas de Kosovo (ni a Eslovàquia, on hi va haver un pacte d'elits).

3) Esgotar totes les negociacions amb l'estat matriu de bona fe. En el nostre cas podem mostrar el procés de l'Estatut, que va quedar molt lluny de resoldre les aspiracions catalanes. També es pot presentar la negociació sobre el pacte fiscal i el no rotund del govern espanyol. Però potser ambdues no són gaire clares per a un públic internacional. Probablement seria més clarificador un últim intent de reforma constitucional en clau confederal, o -millor- una iniciativa perquè l'Estat autoritzi un referèndum com en el cas escocès. Les dues previsibles negatives (o una d'elles) esgotarien de totes totes la recerca d'una entesa prèvia, que és evident a ulls interns però que cal clarificar per a la comunitat internacional. Des de les Repúbliques bàltiques a Eslovènia i Croàcia es va definir un procés de transició i negociació prèvia i pacífica que els esdeveniments, en tots els casos, van acabar truncant, cosa que va accelerar els processos d'independència.

En aquest sentit, ara que s'està plantejant o referèndum o proclamació ja, cal assenyalar que aquestes no són les dues úniques opcions d'entrada. A les repúbliques bàltiques els soviets suprems van aprovar primer, amb un suport molt ampli, unes declaracions de sobirania, o de restauració de la independència perduda amb la invasió soviètica a la Segona Guerra Mundial.

Catalunya no ha tingut mai un estat en l'època moderna i, per tant, no pot restaurar-lo, però sí que pot declarar que el Parlament és, en primer i darrer terme, l'expressió de la voluntat sobirana del poble català i que això és la seva principal base de legitimació. Què podria permetre una declaració de sobirania prèvia? Cimentar el procés i, sobretot, donar temps a l'opinió pública internacional perquè conegui millor el cas català -ara que ja ens observa- i deixi enrere certs prejudicis, no sempre malintencionats.

Si en els casos bàltics la declaració de restauració de la sobirania tenia motius històrics, en la nostra cal emfatitzar els motius democràtics i de justícia: conculcació de la voluntat popular per l'estat espanyol (Estatut), ofec econòmic de dècades (previ a la crisi) i defensa de drets col·lectius (català).

La declaració podria donar resposta solemnement a totes les preocupacions i interrogants oberts per la comunitat internacional, des del principi del procés, i deixaria -encara més- sense arguments els unionistes espanyols. Aquest document es podria exhibir com una garantia que tot el procés serà en pau, democràtic, que es respectaran els drets de tots els ciutadans catalans, inclosos els drets lingüístics fins ara reconeguts. Que no tenim cap aspiració sobre cap altre territori més enllà del Principat, tot i els vincles culturals i lligams històrics que existeixen amb la resta de territoris de parla catalana. Que es vol formar part d'Europa. Que qualsevol decisió i procés es farà seguint la legalitat internacional (que, cal dir-ho, no coincideix amb la constitucional) i sota la mirada de qui vulgui observar-lo. Que volem una bona entesa amb Espanya, amb qui reconeixem també els vincles culturals i històrics que ens uneixen. Però recordant també la trajectòria històrica de la problemàtica amb l'Estat (decret de Nova Planta, dictadures de Primo de Rivera i Franco, etc.).

S'assembla molt a una declaració d'independència, però no diu que Catalunya es constitueix en un estat independent, de moment, sinó en tot cas que podria ser-ho, si així ho expressen majoritàriament els catalans i les catalanes.

Més continguts de