Hi ha entrenadors de futbol que tenen un estil i n'hi ha que tenen una filosofia, que és més que una manera de jugar: és una manera d'entendre la vida. La filosofia de Guardiola ha marcat el Barça. I el seguirà marcant: el relleu de Pep per Tito té molt de lampedusià, "que tot canviï perquè tot segueixi igual". Canvia el lideratge, segueix la filosofia.
En aquests quatre anys, Guardiola ha demostrat com a mínim tres coses: que sap guanyar, que sap perdre i que sap marxar. Segur que la més difícil és aquesta última: ¿quants líders -a l'esport, a la política, a l'empresa...- es retiren per decisió pròpia? Renunciar no és un verb fàcil de conjugar. Ara només li quedarà demostrar una quarta cosa: que sap tornar. Temps al temps.
L'esgotament, aquesta "buidor" interior amb què ha justificat l'adéu, aquest defalliment psicològic és el que ha portat les dues últimes derrotes, després de les quals el Pep es va sentir com alliberat, relaxat. Esclar que no les desitjava, tan clar com que d'alguna manera les veia venir. El "no tocava" de després del Chelsea és revelador. Com si estigués escrit. Escrit en el seu subconscient. Ell sabia que havia de passar.
Entendre aquesta buidor forma part de la seva filosofia: autoconsciència, autocrítica, valentia, honestedat. És la grandesa de la sinceritat. Plega esgotat, sí, però s'endú un bon record i sap, com pensava Stendhal, que els records dels temps feliços segueixen sent sempre una forma de felicitat.
