No hi ha cap dubte que és un signe de civilització aconseguir que les tensions i els enfrontaments entre persones, entre organitzacions o entre països no es resolguin de manera violenta, és a dir, a bufetades, a trets o amb invasions i bombardejos. La important reducció de la violència física que s’ha produït a Europa durant la segona part del segle XX és un motiu de satisfacció del qual presumim sovint. Però aquesta pacificació amaga alguns elements i suposa alguns perills dels quals cal ser conscients.
1. La Guerra Freda. Durant unes quantes dècades només hi ha hagut petits enfrontaments armats als territoris dels països més desenvolupats (EUA i la resta de l’OCDE), o a la zona d’influència de l’URSS, malgrat que hi ha hagut una fortíssima tensió entre un bloc i l’altre. S’han analitzat molt les raons per les quals això ha estat possible, i jo en destacaria tres: la institucionalització (l’existència de l’ONU, la UE, l’OCDE i l’OTAN), l’externalització (les guerres cruentes s’han deslocalitzat a zones allunyades, però els enfrontaments han estat volguts i controlats per les dues potències) i l’equilibri del terror nuclear (la capacitat de fer mal dels uns i els altres posava en evidència que ningú no sortiria viu d’una guerra global). La primera d’aquestes raons és la més positiva; la segona respon a una actitud cínica, i la tercera és segurament la més convincent i suposa un cert nivell de seny.
No cal explicar que, al tombant del segle, l’escenari va canviar: desapareix la Unió Soviètica, es reunifica Alemanya, apareix amb força el terrorisme provocat per l’islamisme radical, retornen antics conflictes territorials, augmenta l’accés a l’armament sofisticat. I d’altra banda creix la sensibilitat popular contra les guerres. Aquests últims mesos hem assistit a una revifalla de guerres, declarades o dissimulades. Cal preguntar-se si les guerres a escala global segueixen sent possibles i com seran.
2. El nou poder. No hi ha dubte que la situació dels dos poders s’ha acabat. Ara l’exèrcit dels EUA, i encara més el de l’OTAN, té una superioritat aclaparadora sobre qualsevol altre. Però això no vol dir que no n’existeixin d’altres (la Xina, Rússia, Aràbia, Israel...) amb una enorme capacitat de destrucció, per si mateixos o a través d’altres aliats. Això vol dir que hem passat d’un equilibri bilateral a un de multilateral, i s’hi afegeixen, a més, grups armats que no corresponen exactament a cap estat. Per aquesta raó les institucions internacionals han perdut capacitat de vigilar, promoure o imposar solucions. S’han produït molts enfrontaments de caràcter limitat, però s’ha evitat la generalització dels conflictes i, sobretot, l’ús de les armes nuclears. Mentrestant, hem assistit a l’aparició d’una altra arma.
3. Les sancions econòmiques. Ara sovint s’intenta dissuadir la continuïtat del combat utilitzant el bloqueig de l’economia, que significa aturar el comerç internacional del país, impedint-li exportar els seus recursos, tallant-li l’accés al finançament exterior i negant-li la possibilitat d’importar els recursos que necessita. És evident que es tracta d’un procés molt menys violent que la resposta militar, i, per tant, elogiable. Però no deixa de plantejar interrogants. En proposo tres:
Els danys col·laterals d’un atac militar per a la població civil són escandalosos. ¿Però s’han calculat els danys directes d’un bloqueig sobre la totalitat de la població (recessió, falta de productes de primera necessitat), que també són molt greus i segurament més generalitzats? El bloqueig té tot el sentit amb les armes, però cap amb els medicaments.
Quin és el resultat d’un enfrontament en què una part només apliqui sancions i l’altra utilitzi la força militar? ¿Pot ser que les autoritats d’aquest segona part aconsegueixin finalment els seus objectius territorials a costa del benestar dels seus ciutadans, ja que el bloqueig, a més de ser ineficaç, hagi provocat grans danys a la població?
La creixent interdependència econòmica dels països pot arribar a suposar que les sancions econòmiques en una direcció provoquin també danys materials en l’economia de qui les imposa (penseu en Alemanya i Rússia), cosa que fa difícil aplicar-les. ¿En aquest cas, es podria arribar a una nova versió de l’equilibri nuclear, però no de destrucció mútua sinó de gran perjudici mutu? ¿Seria un nou element de dissuasió?
