El nou president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, ha pres possessió del càrrec amb tanta discreció que gairebé ni s'ha notat el traspàs, com en aquell anunci de compreses. El traspàs de poder, volem dir. Tan discreta va ser la cerimònia, que fins i tot hi van brillar per la seva absència els dirigents nacionals (de la gran nació espanyola, naturalment) del PP, que és el partit al qual el senyor Fabra té l'honor de pertànyer. Al flamant president dels valencians li correspon encara un altre honor, que és el de succeir un personatge que ha hagut de dimitir per corrupte i per haver-se cregut que era la fallera major. Camps, certament, ha estat de tot menys un home discret. En contraposició, el perfil baix de Fabra s'agraeix. Però el fet que ni els seus li demostrin un mínim d'entusiasme (per no dir de respecte) no deixa de ser un auguri poc afalagador.
Diuen els que s'hi han fixat que Alberto Fabra és un home dialogant, que ha donat alguna esperança (tèbia i remota, però esperança) que TV3 es pugui tornar a veure al País Valencià, i que en el seu discurs d'investidura va posar èmfasi a reclamar el Corredor Mediterrani. Tot això està molt bé, però recordem que, en el seu moment, de Camps també es va dir que era un home de consens i diàleg (sobretot en comparació amb el seu predecessor, el xulet Zaplana), i això no li va impedir convertir-se en una excel·lent impersonació del Loco Carioco. Veure'l, precisament, a la presa de possessió de Fabra, ocupant amb posat d'esfinx el seu escó de diputat ras, en una nova demostració del seu curiós sentit de la dignitat, constituïa un resum força clarificador del sentit de l'actuació presidencial de Camps i del llegat que deixa.
Tornant al flamant president Fabra, comentàvem que l'home ha mostrat símptomes de no ser necessàriament un cafre integral. En particular, resulta esperançador aquest seu interès en el Corredor Mediterrani, una necessitat estratègica que el PP (igual que el PSOE) no ha volgut atendre mai perquè la idea d'unir Barcelona amb València, ni que sigui per via ferroviària, els produeix urticària i mal de ventre. En el seu lloc, s'han estimat més prioritzar vies d'alta velocitat entre Toledo i Albacete, que han costat un ull de la cara i que després cal desmantellar perquè no hi va ni el cunyat de l'apuntador. De manera que compte, perquè el sentit comú que diuen que té Fabra podria posar en incòmoda evidència els excessos de molts dels seus col·legues. L'altre dia evocàvem que Camps havia acabat com Cañellas: sacrificat pels interessos del seu líder, just quan acabava d'obtenir majoria absoluta. Doncs bé, ves que Fabra no acabi com Cristòfol Soler, el primer (i fugaç) successor de Cañellas, abans de Jaume Matas. Com que se li van detectar estranyes vel·leïtats ordenadores del territori, i per tant contràries a l'especulació immobiliària descambuixada, va ser obligat a dimitir en menys d'un any. La moció de censura la va presentar el seu propi grup parlamentari.
