Hannah i el llop

En el famós debat de Davos, que va enfrontar filosòficament, el 1929, Ernst Cassirer i Martin Heidegger, aquest últim va posar sobre la taula una greu qüestió: "¿Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l'alliberament de l'angoixa i no, més aviat, sotmetre l'home, fins i tot radicalment, a l'angoixa?"

La fascinació que Heidegger exercia sobre els joves filòsofs alemanys tenia molt a veure amb la radicalitat de les seves preguntes i la seva intransigència intel·lectual. A aquesta actitud filosòfica li podem donar el nom de voluntat de veritat o de probitat intel·lectual .

Heidegger es va adonar que la veritat no ha de ser necessàriament consoladora. Més encara, que en tot consol hi ha amagada una mentida (alguna cosa inautèntica, diria ell). Per aquest camí, acaba trobant en la seva pròpia descripció de la misèria de l'home sense Déu (l'home angoixat abans esmentat) una confirmació de la veritat del seu propi pensament. Però no sembla ser conscient de la peculiaritat de la seva voluntat de veritat.

L'epicureisme antic rebutjava la il·lusió religiosa pel fet de ser la causa dels terrors que impedeixen la vida tranquil·la. La probitat moderna, il·lustrada, rebutjava tota il·lusió consoladora provinent del cel perquè la considerava alienant, un opi de la consciència (o del poble), mentre que, en canvi, acceptava les il·lusions provinents de la natura o de la història. La Il·lustració li va pispar el foc de la providència a Déu per entregar-lo a la natura i a la història. Va humanitzar el cel i va divinitzar la Terra.

L'amor dels il·lustrats a la natura i al futur era expressió d'un amor sincer a la veritat... que ja no podia compartir Heidegger, perquè ell ja no creia en cap mena de providència. Per això mateix ens situa en la posició d'haver d'estimar abnegadament una veritat dolorosa. ¿Però es pot estimar el que fa mal?

"Aquest no és el meu problema", sembla que ens digui Hannah Arendt.

Després de la publicació d'Eichmann a Jerusalem a Arendt li van ploure les crítiques des de sectors jueus molt diversos. Jonas, Jankélévitch, Blumenfeld, Bellow, Fackenheim, Abel, Howe, Scholem... la van acusar precisament d'estimar més la veritat que el seu poble. I, efectivament, Arendt escriu per dir la veritat. "Quan escric -confessa en una entrevista-, no em preocupa com afectarà la gent". Escriure és per a ella una part essencial del procés de comprensió. Està satisfeta quan les seves idees prenen forma i se sent aliena a la temptació -que ella considera específicament masculina- d'influir amb el pensament. "Jo no vull influir, vull comprendre. Si d'altres, en llegir-me, comprenen com jo comprenc, això em satisfà perquè em proporciona un sentiment d'igualtat".

Arendt ha comprès la veritat amarga de la banalitat del mal. Els nazis són només l'expressió del mal. Aquells homes trivials que dormien tranquils perquè complien ordres amb un sentit estricte de la burocràcia eren també expressió del mal. Com ho van ser les víctimes que van cooperar passivament o activament amb els botxins. Ella no hi veu nazis i jueus, sinó éssers humans, i entén que el que fan mostra una possibilitat universal de l'home i, llavors, s'assemblen molt a vostè, lector, i a mi. Si té raó, la frontera entre el bé i el mal no passa entre els jueus i els nazis, sinó que passa pel cor dels homes. Però els jueus no es reconeixen a ells mateixos des d'una perspectiva universalista. I tenen 6 milions de raons per fer-ho.

Arendt, que vol comprendre, arriba a la conclusió que el mal es troba en el rebuig del pensament. S'inscriuria en el buit del pensament. Però aquest buit s'hauria esdevingut paradoxalment en un moment d'apogeu del pensament alemany al qual no és aliè Heidegger.

Arendt, que vol comprendre, no entén les crítiques que rep el seu llibre. Les atribueix a la ignorància o a la propaganda. Però, si bé n'hi ha de tota mena, les més serioses li retreuen precisament que faci ús de les subtileses de la intel·ligència per analitzar la brutalitat d'Auschwitz. Li critiquen que sigui molt més perspicaç analitzant les causes eficients del mal que els instruments polítics que el poden combatre.

Arendt es justifica a ella mateixa davant la filosofia (que és un assumpte teòric), però és incapaç de justificar-se davant la comunitat pràctica dels jueus. No sembla adonar-se de la diferència de rang entre el saber filosòfic i el pràctic, que és exactament la diferència que li va fer proclamar a Fackenheim la necessitat d'afegir un nou manament a la llista dels bíblics. Aquest manament obliga a creure en Déu per no donar una victòria pòstuma a Hitler.

Més continguts de

El + vist

El + comentat