1Decadència europea En plena negociació de l'acord comercial amb els Estats Units, el servilisme d'Europa s'està fent patètic. Després del ridícul que uns quants països europeus van fer -per no ofendre l'amic americà- amb el fantasma de l'avió d'Evo Morales, ara la por al Déu imperial s'ha traslladat al tema de l'espionatge massiu. "Alemanya és el país mes espiat d'Europa", diu l'historiador Josef Foschepoth. I Merkel fa com si no en sabés res. La comissària Vivian Reding gesticula, però els lobis americans van fent la seva feina i Europa s'arronsa. Ja ha aparegut la coartada de sempre: el diner. Protegir la privacitat de la gent tindria molts costos per a les empreses, diuen. Malament rai quan els drets fonamentals es mesuren per criteris econòmics. Escriu Etienne Balibar: "Els gemecs apagats dels europeus no arriben als britànics". Té raó. La Gran Bretanya viu molt bé amb un peu a cada cantó. Tots els indicadors assenyalen que l'acord comercial entre els Estats Units i Europa beneficiarà els americans molt més que els europeus i, dins d'aquests, els anglesos per sobre dels altres. I Europa, en estat d'ansietat per no molestar l'altra part. Cultura de submissió. És la llarga ombra de les dècades d'irresponsabilitat de la Guerra Freda, quan Europa era, en paraules de Javier Pradera, "un balneari" sota el paraigua nuclear de les dues potències.
"Europa ja no constitueix el centre de gravetat del món. Aquest és l'esdeveniment o, en qualsevol cas, l'experiència fonamental de la nostra època", escriu el filòsof camerunès Achille Mbembe. Aquesta pèrdua de centralitat arrenca de la Segona Guerra Mundial, en què Europa va ser alliberada des de fora. Hi ha molta resistència a acceptar aquesta realitat, aquesta pèrdua de pes i de significació. I aquesta resistència fa que a Europa cada vegada li costi més conèixer-se (i reconèixer-se) a si mateixa. Per això cada vegada l'encerta menys a l'hora de fer valer les forces que li queden, que encara són moltes: començant per una idea peculiar d'entendre la convivència a la qual cada dia renuncia una miqueta. Sense el sentit de l'equilibri social que la caracteritzava, Europa, definitivament, ja no serà ningú.
2Convulsions africanesMia Couto és, dels escriptors de Moçambic, el més reconegut internacionalment. A més d'escriure, té una empresa que treballa en projectes mediambientals. Per il·lustrar el xoc cultural que viu el país, Couto m'explica la història que segueix.
Una empresa italiana que explota reserves de gas a les províncies del nord va oferir feina als pescadors de la zona. Hi havia la voluntat empresarial de vincular-se al territori i hi havia també una certa pressió del govern per calmar la reacció de la gent, que veien els inversors estrangers com una amenaça. Al cap d'uns mesos, l'empresa italiana va expressar la seva intenció de prescindir d'aquests treballadors perquè no complien amb les seves obligacions. Què és el que feien malament? Senzillament, ni tan sols anaven a treballar. Mia Cuoto va anar a la regió i va parlar amb algunes d'aquestes persones. "No és veritat -li va dir un pescador indignat-, sempre hem anat a treballar, mai hem incomplert les nostres obligacions. Dilluns feia molt bon temps i vaig anar a pescar, però vaig enviar les meves dues dones a l'empresa perquè fessin la meva feina. Dimarts també vaig fer-me a la mar, però un dels meus fills va anar a treballar al meu lloc". En la mentalitat del pescador, ell i la seva família eren un mateix subjecte. Es tractava d'anar a la feina. Era indiferent qui hi anés. Contradiccions culturals d'un país pobre, aferrat a elementals estratègies de subsistència, que, de cop i volta, entra en un món nou i completament desconegut: el capitalisme global i les seves exigències.
Moçambic, diu Cuoto, es un estat format per molts països. És una realitat de la qual no es parla mai, però que està latent, portadora de tensions històriques no resoltes que emergeixen en cada moment de canvi. Ara estem de ple en una d'aquestes situacions. ¿No els sona, aquesta música?
