Humanisme i anti-antihumanisme

En bona part dels arguments en defensa de l’humanisme que estem utilitzant polèmicament contra el ministre Wert no hi veig més que una concepció beata de la transmissió cultural que es conforma a portar flors a les tombes dels clàssics, amb l’actitud d’aquells joves que dormien sobre la tomba de Sòcrates per posar-se en contacte amb el seu daimon, o d’aquell estoic que va comprar per una fortuna el llum d’oli d’Epictet, creient que d’aquesta manera s’il·luminaria millor la seva intel·ligència.

Però no n’hi ha prou ni portant flors a la tomba dels clàssics -ja se’ns va anticipar Goebbels portant flors a la tomba de Goethe- ni proclamant-se hereu de Grècia. Era Hitler qui aconsellava als alemanys: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: «Els grecs»”.

L’humanisme no és una activitat decorativa, sinó constructiva; no és una manera còmoda de designar un cert valor associat al que és humà, un somni vague d’alguna cosa abstracta i universal; ni una certa ludicitat erudita... L’humanisme no és un exercici de decoració dels nostres discursos amb texticles dels clàssics. És, exactament en la línia contrària, un exercici permanent de neteja de la vulgaritat que portem adherida a l’ànima. Recordem el vers d’Horaci: “ Naturam expelles furca, tamen usque recurret ”, per molt que lluitem contra la natura intentant mantenir-la controlada en uns marges, sempre es reserva l’última paraula. L’humanisme és la cura dels límits (respice finem ) i, molt especialment, la cura de l’ànima, com ens han ensenyat els grans humanistes, de Plató a Patocka... i no necessàriament l’aprendrem a les facultats d’humanitats.

Humanitas és la traducció llatina de la paideia grega, l’educació, la conformació d’una personalitat: la bildung que tantes reticències aixecava en Hitler o Goebbels. En aquest sentit, cap disciplina es confon amb l’humanisme. L’humanisme no és una col·lecció d’erudició selecta, sinó el sagrament del coneixement d’un mateix. En aquest sentit, la cultura clàssica ens serà útil mentre ens proporcioni models que ens ajudin a aspirar a la millor versió de nosaltres mateixos. En aquesta aspiració es troba el fonament de la vida moral, perquè mantenir-se en un estat de letargia per desconeixement del que podem arribar a ser significa mutilar la nostra existència.

Però l’aspiració al millor de nosaltres mateixos no brolla espontàniament de la consciència. Necessita l’estímul d’un amant gelós del millor que podem arribar a ser. O, cosa que és el mateix, d’un mestre humanista (pensem en El convit de Plató). En aquest sentit, el centaure Quiró, un ésser mig home, mig bèstia, era en l’antiguitat el símbol del pedagog, precisament perquè era un símbol d’autotranscendència. En el desè aniversari de la mort de Borges, la seva amiga Susan Sontag va escriure: “Els llibres no són només l’arbitrària suma dels nostres somnis i la nostra memòria. Ens ofereixen també un model d’autotranscendència” ( Letter to Borges ). L’humanisme és la proclama ferma del deure moral de ser intel·ligent.

El ministre Wert no és més enemic de l’humanisme que l’ètica pedagògica dominant, la de l’igualitarisme, que combat tot el que considera elitista i, dient que defensa l’equitat, avalua els escolars d’acord amb els seus coneixements mínims. Aquesta educació no seria reconeixible per als clàssics, no entendrien ni el nostre menyspreu de l’excel·lència ni el nostre rebuig de la teoria. Per als grecs el bios theoretikós (la vita contemplativa ) era la forma de vida veritablement humana. Si neguem als joves l’experiència de la teoria, els estem negant una dimensió essencial de l’experiència de la llibertat. Per a nosaltres tot el que no és competencial és irrellevant. Hi ha molt antiintel·lectualista emmascarat de defensor de les competències. Però l’home és alguna cosa més que un animal competencial.

La vida quotidiana ens posa sovint de manifest que l’home és l’únic animal capaç de degradar-se. La degradació és una de les possibilitats de futur de cadascú de nosaltres. Per això l’humanisme volia fer-nos sensibles a la millor versió de nosaltres mateixos. Però avui podria ser que ja no defenséssim l’humanisme amb una convicció afirmativa, sinó de manera poruga, perquè ens fa por la pitjor versió de nosaltres mateixos. D’aquesta manera no seríem humanistes per convicció, sinó per defecte. El nostre humanisme no seria, en el fons, més que un anti-antihumanisme, una estratègia defensiva de qui ja no pot seguir creient en Déu, però continua tenint por del diable.