Identitat política i Mossos d'Esquadra

L'exposició sobre els Mossos d'Esquadra durant la Segona República que s'exhibeix al Palau Robert de Barcelona -amb vocació d'itinerància arreu del territori-, i que ha impulsat el servei històric dels Mossos -creat fa uns mesos-, és un esdeveniment que va més enllà de les modestes dimensions del producte i que obre una sèrie de reflexions.

El desenvolupament de la Generalitat democràtica des del 1980 exigia dotar-se d'unes forces i d'un model policial propi, la qual cosa va suposar l'opció per una policia integral, territorialitzada, professionalitzada i democràtica. Aquest model desplaçaria i substituiria els altres cossos policials, impregnats de franquisme però amb un passat i una tradició anteriors que, en el cas de la Guàrdia Civil, es remuntava al 1844. I es va prendre com a punt d'arrencada el petit nucli de Mossos d'Esquadra, gairebé invisibles a la ciutadania més enllà de la seva condició decorativa a les portes del que era la Diputació de Barcelona, de la qual depenien. Era una inofensiva mostra del que la dictadura havia entès com a peculiaridad regional , però com a força policial tenia uns orígens que es remuntaven a principis del segle XVIII i que era específica de Catalunya.

Aquest element va ser decisiu en la immediata polèmica al voltant del nom. Es va debatre si la nova policia havia de rescatar el nom de Mossos d'Esquadra o si era preferible una denominació nova i sense lligams amb el passat, ja que els orígens del cos i la seva història -poc coneguda- oferien molts dubtes tant des del punt de vista nacional com democràtic, amb l'excepció de l'etapa de la Generalitat republicana. Finalment s'optà per un nom que tenia una motxilla de gairebé 300 anys, que oferia un fort contrast amb el model centralista policial espanyol fins llavors imperant i que podia identificar-se tant amb el país (la mateixa singularitat de l'uniforme n'avalava la diferenciació) com també amb les institucions catalanes. Els Mossos d'Esquadra refundats mantenien un nom que incorporava un passat secular i els hi ancorava amb una clara voluntat d'afirmació nacional. La nova estructura d'estat no derivava només del pacte autonòmic sinó que, a més, cercava una legitimació històrica.

Des de llavors, el coneixement de la història del cos ha avançat, si bé amb lentitud. A hores d'ara, alguns llibres expliquen molt bé algun dels elements d'aquesta història que més han centrat l'atenció. És el cas dels seus orígens borbònics i repressors de l'austriacisme derrotat el 1714, l'aclariment dels quals ha posat fi a llegendes novel·lesques al voltant de la figura de Pere Anton Veciana. D'altres, ens permeten conèixer alguns dels trets i moments bàsics de la seva evolució al llarg de la contemporaneïtat, i també hi ha una excel·lent síntesi de la història de les esquadres... Tanmateix, queda molt per fer. No només en termes de recerca i d'altres terrenys (com la preservació del patrimoni) sinó en la difusió, la reflexió i el debat sobre la mateixa història del cos, un aspecte fonamental al qual ens remet l'exposició.

Que la primera exposició sobre els Mossos els situï en la Segona República remarca el precedent més reconeixible de la policia actual, ja que fou en aquells anys quan va aconseguir identificar-se i va adquirir la dimensió de policia de la Generalitat democràtica i d'escorta del president. D'aquesta manera, trencava amb el seu passat -a diferència d'anteriors moments de canvi polític liberal, ja que l'any 1868 havien estat dissolts per la seva duresa i identificació amb l'absolutisme-. Però el camí no fou fàcil i va estar ple de contradiccions que no poden obviar-se. El 1931 els Mossos d'Esquadra eren un cos desprestigiat, fins al punt que el 14 d'abril, a Valls, el retrat de Pere Anton Veciana acompanyà el d'Alfons XIII quan va ser llençat a terra, a la porta de l'ajuntament. Van canviar els comandaments, va aprovar-se l'Estatut i des de l'octubre del 1932 foren impulsats per la Generalitat com a policia pròpia, que va intervenir de manera contundent en la repressió de conflictes promoguts pels anarquistes. Desarmats arran dels Fets d'Octubre del 1934, el nou cap dels Mossos i futur colpista Lizcano de la Rosa en reivindicà l'espanyolitat, i així els Mossos recuperaren una identitat forjada anteriorment però que es tornaria a bandejar el març del 1936 arran de la victòria electoral del Front d'Esquerres i la restauració de la Generalitat.

El passat és complex i forja identitats diverses. Per això la història és indispensable per poder-lo comprendre, i només assumint-la en totes les seves dimensions es pot valorar el present i reflexionar sobre la mateixa pràctica per saber, sobretot, el que no s'hauria de tornar a fer.

Més continguts de

El + vist

El + comentat