Opinió 23/08/2013

Immobilisme que ens ofega

i
Xavier Roig
3 min

Podem dir que la crisi ha posat en evidència l'immobilisme acomodatici i mediocre generat per un estat del benestar desajustat. Les conseqüències d'un desequilibri entre beneficis rebuts i esforç esmerçat. Quan no està tot organitzat i compensat amb precisió exquisida, l'estat del benestar esdevé pervers i genera actituds gandules, toves i egoistes. I crec que és el nostre cas. Al llarg dels darrers decennis, la població catalana de més de trenta anys ha estat educada, gairebé ensinistrada, per creure a ulls clucs que l'estat del benestar a l'espanyola constitueix un dret amb el qual va néixer.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta educació ha assolit a Catalunya èxits que recorden el mantell asfixiant de les revolucions culturals. Qualsevol opinió divergent és acusada de criminal. I no cal que ho faci el poder, no. Se'n cuida la població mateixa. La rentada de cervell ha estat colossal i continua vivíssima. Hi participen tots els mitjans de comunicació -públics, privats, de dretes, d'esquerres- per por al políticament incorrecte. No importa que la resta del món canviï. Tant li fa que les generacions futures hagin de marxar i suportar contractes porqueria. O que molta gent ho passi molt malament. Els drets adquirits pels individus que ja hi eren són indiscutibles, i prou. Aquesta actitud intransigent fa que actualment sigui gairebé impossible trobar sortides a la nostra crisi particular -que, a hores d'ara, poc té a veure amb la d'altres països.

Fa uns dies, el senyor Edward Hugh en un article a l'ARA ( No fer res no és una opció ) criticava la negativa absoluta de la nostra societat (organitzacions empresarials, sindicats, mitjans de comunicació, poders públics, etc.) no només a voler canviar d'hàbits, sinó ni tan sols a escoltar i analitzar cap de les recomanacions que es fan. No a tot. Ni pensar a canviar cap hàbit -vicis sovint mediocres, però en els quals ens ha ensopit un sistema deformat fins al límit-. Vist amb perspectiva, el posicionament socialment intransigent dels catalans resulta preocupant. Res impulsa a pensar que estem davant d'una societat laboriosa i responsable que és capaç d'actuar segons la realitat que l'envolta i en funció d'uns objectius -que, en el cas de la independència, no es poden qualificar de poc ambiciosos.

De l'estudi que acaba de publicar Pimec se'n desprèn que les administracions públiques no han aturat el seu creixement fins a l'any passat. En el període 2007-2012 (el centre de la crisi) el nombre d'empleats públics a Catalunya va augmentar en 29.400 empleats nous -la Seat té 11.000 empleats-. Algunes notícies han posat l'accent en el fet que, malgrat tot, Catalunya té menys empleats públics que Andalusia. Com si això ens hagués de redimir de res -una actitud nefasta, la que sovinteja darrerament de comparar-nos sempre amb els pitjors de la classe per practicar l'autoindulgència-. S'han necessitat cinc anys de crisi, i que una quarta part de la població activa i la meitat de la dels joves estiguin sense feina, per tal que les administracions públiques decideixin barrejar-se amb la resta de mortals. Paradoxalment, el xivarri més accentuat prové dels empleats públics, que protesten per retallades salarials i volen ignorar que un acomiadament (fet que té lloc al sector privat) significa una retallada del 100%.

Quan els polítics -empleats públics en excedència, majoritàriament- parlen dels ajustaments que s'estan duent a terme, esmenten sempre el sacrifici de mestres, metges, etc. Parlen d'ells mateixos. Mai fan referència a mecànics, lampistes, enginyers, arquitectes, modistes... En aquesta cursa boja per encolomar-nos la versió moderna del panem et circenses (el pa i circ social que significa l'estat del benestar generalitzat, oblidant els veritablement necessitats) s'ha comès un error gravíssim: voler captar independentistes venent la idea que sense l'espoli de Madrid podríem tenir un sector públic més folgat i, en conseqüència, el país aniria millor. I això, a més de ser erroni, crea falses expectatives.

Curiosament, tots aquests que protesten no ho fan pas per reclamar polítiques d'estímul inversor que permetin crear llocs de treball. Ho fan per recordar-nos, permanentment, que l'estat del benestar, com ells l'entenen, és intocable. I a qui convé tot això? Estem davant d'uns interessos encarregats de propagar la idea que sense l'estat del benestar -concretament d'aquest, del que els propagandistes han fet el seu modus vivendi - la supervivència humana no és possible. Se'm fa difícil entreveure una Catalunya pròspera sense eradicar, abans, aquesta barbaritat ideològica.

stats