Intermón i la demolició

No ha tingut encara prou ressò en la nostra opinió pública, però l'informe d'Intermón Oxfam, presentat juntament amb la Taula del Tercer Sector dimecres passat, és esgarrifós. Sis xifres permeten resumir-ho. Avui dia, a Europa un 24% dels ciutadans són pobres, a Espanya un 27%, i a Catalunya un 17%. Si es mantenen la tendència i les actuals polítiques, aquests percentatges poden arribar el 2025 al 29%, el 42% i el 34%. A Catalunya això vol dir incrementar en un milió més el milió i mig de pobres actual i significaria que un de cada tres catalans fos pobre. No és el moment d'explicar com es defineix la categoria de pobre , perquè el que és preocupant és la tendència que s'observa, una tendència que seria la mateixa amb qualsevol definició. Tres consideracions.

1. Origen estructural. Es diu, sovint amb bona fe, que la culpa de la pobresa la té la crisi. I no és veritat; o no és tota la veritat. Les xifres diuen molt clarament que la pobresa, i sobretot les desigualtats, van créixer molt durant els deu anys anteriors a la crisi, mentre l'economia del país anava molt bé. La crisi, amb la falta de consum i la falta de feina, ha fet disminuir els ingressos privats i públics, i per tant ha agreujat la situació, però l'augment de la pobresa i la desigualtat és un element estructural previ a la crisi, conseqüència de les modificacions legals, regulatòries i fiscals dels últims anys del segle passat. Això vol dir que, en la hipòtesi optimista d'una recuperació de l'economia, si no es revisen moltes d'aquestes modificacions, no es canviarà la situació de desigualtat i de pobresa.

2. Demolició prèvia. La base fonamental del model socioeconòmic europeu és una economia basada en el mercat lliure (regulat per evitar els abusos) i en un mecanisme per reduir les desigualtats i redistribuir les rendes, que hem anomenat estat del benestar. L'estat del benestar necessita dues parets: un sistema fiscal progressiu i uns serveis públics universals i gratuïts, que suposen un complement de salari en espècies per a tothom, però sobretot per a les rendes més baixes. En resum, es tracta d'un sistema amb quatre parets: llibertat, regulació, fiscalitat i serveis públics. Durant els quinze anys previs a la crisi ens vam dedicar a demolir dues de les parets: la regulació i la fiscalitat. La liberalització del mercat del sòl o la desregulació del sistema financer són exemples evidents de la primera, i responsables de la bombolla immobiliària. D'altra banda, vam reformar el sistema fiscal, i el vam convertir en molt menys progressiu, augmentant els impostos a les rendes del treball (IRFF) i al consum (IVA) i reduint els impostos a les rendes del capital (escala reduïda de l'IRPF) i a les fortunes (supressió de l'impost sobre patrimoni i sobre successions). He llegit estudis que mantenen que l'actual sistema fiscal espanyol no només ha reduït el seu caràcter progressiu (reduir les desigualtats de rendes) sinó que arriba a ser regressiu. Un estudi recent de l'IERM de Barcelona demostra que a Catalunya, durant els últims anys, els ingressos bruts del 10% de les famílies més pobres han disminuït al voltant del 50%, mentre que els del 10% de les famílies més riques han disminuït un 25%. El que és més greu és que les transferències públiques a les primeres han disminuït un 20%, mentre que les transferències a les més riques han augmentat un 17%! És a dir, que l'acció del sector públic ha agreujat encara més la desigualtat.

3. Austeritat. L'austeritat imposada a tot Europa, mal entesa i sobretot mal aplicada, ha empitjorat encara més el panorama i justifica les negres previsions d'Intermón. Les reformes són necessàries, l'estalvi en els serveis públics és inevitable, però aplicar l'austeritat afectant fonamentalment les persones de rendes més baixes, a més de ser socialment injust, és econòmicament contraproduent. És injust, perquè està fent trontollar la tercera paret, la dels serveis públics, i és contraproduent perquè redueix sobretot la capacitat de consumir d'aquelles famílies que dediquen al consum tots els seus ingressos, i per tant retarda la possible recuperació econòmica.

¿Serem capaços, no només aquí sinó a tot Europa, de refer una bona part de les parets destruïdes, i d'entendre -començant per Frau Merkel però anant baixant- que l'única manera de rebaixar l'endeutament és estimular el consum per generar ingressos?

Més continguts de