Opinió 22/10/2013

Invocació ritual de Jerusalem

i
Joan Garí
3 min

Avui se celebren eleccions municipals a Israel. I això em recorda que, en el fons, només hi ha dos tipus de viatgers: els qui ja hem anat a Jerusalem i els qui encara no ho han fet. Algú va dir que tothom és alhora d'algun lloc i de Jerusalem -en un dualisme inextricable- i tot això s'entén bé immediatament després de penetrar per primera vegada en la ciutat tres vegades sagrada. Al capdavall, l'actual capital d'Israel té l'honor de donar nom a la seua pròpia síndrome, aquesta psicosi del turista o del passavolant que el mena a comportar-se com un personatge bíblic. Es pot embogir per una ciutat, en efecte, com n'hi ha que embogeixen al davant d'un fresc de Rafael o del David de Miquel Àngel. No té res de particular, doncs, en plena Via Dolorosa, o al davant del Sant Sepulcre, creure's instantàniament sant Pau en el mateix moment d'haver quedat, miraculosament convertit, als peus del seu cavall. L'atmosfera espiritual de la ciutat és tan densa que pot explicar això i més coses. No hi ha moltes ciutats al món que compten amb la seua pròpia crònica, una història de l'envergadura de la Bíblia. Si bé ho pensem, però, l'Antic i el Nou Testament són, en realitat, històries locals de Jerusalem, un seguit de prodigiosos episodis urbans. El que per a la resta del món és un relat sagrat, per a Jerusalem és, a més, una narrativa costumista.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La intersecció de les tres religions monoteistes dota el lloc d'una atmosfera fefaentment mística. Com que àrabs, jueus i cristians hi vindiquen les seues arrels, és obvi que la ciutadania laica -que també hi és- té poca a cosa a fer davant l'aglomeració de fanàtics de tot pèl i ploma. Per si de cas és certa la profecia, i els soterrats en aquesta terra sorrenca, aspra i ardent, tot al llarg dels cementeris de la ciutat, seran els primers a ressuscitar després del Judici Final, molts jueus fervents s'apressen a passar-hi els seus últims dies. Morir a Jerusalem -i per Jerusalem-, certament, és una circumstància que, al llarg dels segles, ha tingut lloc amb una facilitat escruixidora. Ara la ciutat està sota administració hebrea (des de la guerra del 1967), però la història ha propiciat un llarg seguit de canvis de mans. Ningú vol resignar-se a ser exclòs de la terra més santa, així que la lluita per conservar-hi un espai vital està a l'ordre del dia.

Perses, macedonis, romans, bizantins, àrabs, croats, francesos, albanesos, russos, turcs, britànics: contemplant tots els estrats de conquistadors d'aquest petit enclavament en el desert s'arriba fàcilment a la conclusió que el cosmopolitisme hi és només el resultat no de l'aplec propi d'un monstruosa vernissage , sinó de l'obstinació universal a considerar els carrers jerosolimitans com el pati interior de la humanitat convulsa. Com a resultat d'aquesta aglomeració secular, avui Jerusalem és un fabulós depòsit arqueològic que, en part, encara està per investigar, perquè alçar-hi una pedra en segons quin lloc és políticament perillosíssim.

I bé, culturalment cristià, jo també he circulat per la Via Dolorosa (el suposat itinerari de Crist amb la creu) i he observat els altres llocs on la tradició situa el seu martirologi. L'absència de fe m'impedia prosternar-m'hi i plorar, que hauria sigut el més escaient. Tampoc hi ajudava gaire -és cert- el fet que aquesta topologia és segurament falsa a la llum dels coneixements arqueològics i històrics actuals. Només el Sant Sepulcre (edificat al damunt d'on va ser crucificat Jesús) sembla correspondre's amb l'episodi que exalça.

En realitat, un dia qualsevol a la Ciutat Vella suposa penetrar en una intersecció formidable de déus i religions lluitant per conquistar ànimes afamades. Els àrabs a l'Esplanada de les Mesquites, els jueus al Mur Occidental o Mur de les Lamentacions (l'única part de l'antic temple de Salomó que s'ha conservat), els cristians al Sant Sepulcre i a la muntanya de les Oliveres. Cada creença s'arrapa al seu sector i ven parcel·les en el cel amb desvergonyiment i honor.

En aquest darrer emplaçament evangèlic hi ha unes oliveres que s'han certificat bimil·lenàries. Podrien ser, perfectament, les mateixes que van acollir els dubtes de Jesucrist i que van contemplar la seua captura. No es pot accedir als arbres, però, al seu voltant, hi ha fruits caiguts, barrejats amb fulles, com llàgrimes d'un vell profeta. Vaig agafar un parell d'aquestes olivetes i les vaig guardar. Allà on la fe es troba amb la superstició, i la superstició amb la pura sentimentalitat, hi ha un punt d'intersecció on unes olives d'oliveres bimil·lenàries poden significar alguna cosa. Però no sé el què.

stats