Ite missa est

La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va publicar fa poc un informe en què es deixa palès el retrocés de la religiositat en la societat espanyola. Una de cada quatre persones es declara adscrita a opcions de consciència no religioses. Paradoxalment, el document, titulat ¿Somos laicos? 17 miradas sobre la laicidad , conclou que les institucions encara es basen en la idea d'una Espanya catòlica i usen els recursos que tenen al seu abast per forçar la situació.

La Fundació Gadeso, en el seu darrer Quadern (núm. 230), ja va constatar que les generacions més joves de les Illes s'allunyen de la religió i veuen l'Església Catòlica, majoritària a Balears i arreu d'Espanya, com una institució antiquada i molt enfora de les preocupacions actuals de les persones. Per lògica, quan una institució com l'Església s'enroca en determinades situacions àmpliament acceptades, com l'avortament, el divorci o la cohabitació sense matrimoni, perd el contacte amb una realitat que canvia molt més ràpidament del que li agradaria. A més, en temps de crisi, no ajuden gaire els privilegis econòmics dels quals gaudeix (concerts educatius, exempcions fiscals, casella pròpia en la declaració de la renda...).

És legítim i democràtic que es defensin les creences pròpies, però sempre respectant el dret dels altres a pensar d'una altra manera. El senyor Rouco pot recomanar als seus fidels models de conducta i, fins a un cert punt, exigir-los un comportament adequat a les escriptures, dogmes i catecismes, però no podem permetre l'intent de la cúpula catòlica d'influir en el legislador, aspirant que tot el que ells consideren pecat sigui també delicte. Com tampoc no és acceptable que l'ala més conservadora d'un govern, la que precisament és influïda per l'Església i vol viure segons les seves doctrines, marqui les regles del joc a tota la ciutadania.

Per tant, és injustificat i fins i tot antidemocràtic el tracte de favor que rep l'Església Catòlica per part del govern del Partit Popular. Els darrers exemples d'això han protagonitzat darrerament el debat públic i encara ocupen llocs destacats en els mitjans de comunicació. En primer lloc, la preocupant influència que ha tengut la Conferència Episcopal en el redactat de la nova Llei d'educació, retornant l'assignatura de religió (catòlica, és clar) al còmput global que servirà per obtenir la nota mitjana. No s'han atrevit a fer-la de nou obligatòria, però segur que alguns hi somien.

I per altra banda, la passa enrere que es vol fer en el tema de l'avortament, allunyant-nos d'Europa i de la majoria de països avançats. La reforma que ha presentat el ministre Gallardón, basada en els supòsits i no en els terminis, està basada en el caràcter sagrat de la vida del fetus, encara que presenti malformacions o que no tengui cap possibilitat de viure després del part (recordau el cas de la jove salvadorenca Beatriz?). A més, si s'arriba a aplicar, suposa un retrocés de 30 anys i desposseeix les dones del seu dret de decisió; i això sense comptar la desigualtat inherent a aquesta reforma, perquè les dones amb recursos sempre podran avortar.

La divisió entre Església i Estat que marca la Constitució espanyola i que hauria de ser clara en una societat democràtica s'està difuminant per les curolles d'alguns i pel manteniment dels acords amb la Santa Seu, uns acords que, al meu parer, no tenen cabuda en el segle XXI. Encara que m'acusin de practicar comparacions falses o demagògiques, molts dels que aquí lluiten per desenvolupar polítiques properes a les tesis de la Conferència Episcopal s'espanten quan veuen el que passa a països islamistes, on el cap religiós té més poder que els líders polítics.

No es tracta, com diuen alguns, d'afavorir una onada laïcista per tal d'esborrar la religió del mapa, sinó simplement d'establir una clara divisió entre la cosa pública, és a dir, les decisions polítiques i el joc democràtic, i l'esfera privada, la de les creences i les oracions. Hem avançat en aquest sentit d'ençà de la dictadura, però malauradament encara queda molta feina per davant. No la va fer Zapatero, tot i haver-ho promès i tenir vuit anys per fer-ho, i no ho faran ara els populars, afectats d'un ranci conservadorisme catòlic que els impedeix veure més enllà dels dictats de monsenyor Rouco.

Tothom té dret a viure la seva fe (o la seva absència) de la manera que vulgui. Uns van a missa, altres resen a ca seva, els de més enllà creuen en déu però no en els seus representants a la Terra, uns pocs implicats es fan voluntaris i, alguns menys, capellans o monges... Posicionaments totalment respectables, sempre que siguin capaços de respectar els altres i comprendre dues coses bàsiques: que no es poden imposar les creences i que els doblers públics no han de servir pel sosteniment d'una església o una altra, per molt majoritària que es consideri.

Les enyorances d'alguns no ens poden fer perdre de vista l'objectiu d'assolir una separació completa i efectiva entre Església i Estat. Un cop més, i com deixen palès els informes que he citat abans, la ciutadania es troba molt per davant dels que ens governen".