Josep Lluís Martín Berbois: "Els temps han canviat, però les cúpules dels partits polítics segueixen sent masclistes"

Va créixer mirant aquella sèrie d'animació sobre la història de Catalunya que tenia el Dragui com a protagonista i va tenir clar des del primer moment que la història es convertiria en la seva feina. Josep Lluís Martín Berbois (Sabadell, 1978) és l'autor d'Ignorades però desitjades (A Contra Vent), el seu vuitè llibre, en què analitza tot el procés que, durant la República, va desembocar en el vot femení. Amb una memòria fotogràfica prodigiosa -"No sé si serveix d'alguna cosa, però me'n recordo de tot"-, aquest orgullós pare d'un nen de 10 mesos desborda entusiasme i pedagogia. L'última qualitat és la que més ha heretat de Josep Maria Ainaud de Lasarte, l'assessor històric d'aquell Dragui que tenia fascinat el petit Pep i que més endavant es va convertir en el seu referent a l'hora de convertir-se en doctor en història.

Per què Ignorades però desitjades ?

Les dones van ser ignorades mentre no van poder votar, però un cop van poder fer-ho es van convertir en desitjades. El títol del llibre es podria haver complementat dient que, després de ser desitjades, van tornar a ser ignorades, perquè n'hi ha que van culpar les dones de propiciar la victòria de la dreta a les eleccions espanyoles de l'any 1933.

Existeix el mite que, en aquell moment, el vot femení era majoritàriament conservador perquè les dones tenien més tirada a anar a l'església.

Això ho diuen des de professors fins a catedràtics, però és una mentida com un piano. Pot ser que l'Església les influenciés, però també és cert que hi anava tothom, a missa. Menys els anarquistes, esclar.

El vot femení va patir un camí tortuós fins que es va convertir en una realitat.

El mite general és que la República va concedir sense problemes el vot a la dona. A les eleccions municipals del 1931 -les que desemboquen en la fi de la monarquia- les dones no van poder participar en els comicis, i tampoc ho van poder fer a les eleccions generals que es van celebrar al juny. Això només passa en un país que no és normal, perquè s'hauria d'haver fet una llei mínima. De fet, en aquells comicis es van escollir dones diputades -com ara Clara Campoamor i Victoria Kent- que no s'havien pogut votar a elles mateixes.

Les dones feien articles a la premsa per pressionar.

No hi ha seccions femenines als partits perquè les dones no poden votar, però sí que hi ha personalitats femenines properes a ERC o a la Lliga que comencen a escriure articles a la premsa demanat exercir el dret a vot. Quan arriba el referèndum de l'Estatut, tan sols les deixen recollir signatures a favor del text.

Quantes n'aconsegueixen?

Unes 460.000, que són moltes tenint en compte que a Catalunya no hi devia haver més de dos milions d'habitants. Elles ja veuen que allò no serveix per res, i es queixen. De fet, no van poder votar a favor de l'Estatut, i ni tan sols a les eleccions catalanes del 1932.

Això fa que les dones no poguessin votar fins al 1980 en unes eleccions d'àmbit català.

Exacte. Manuel Azaña i Francesc Macià, ja a mitjans del 1932, diuen que la dona no podrà votar als comicis catalans d'aquell any. Per què no volen fer-ho? Ells donen dues raons. La primera és que ha de passar un mes entre que l'Estatut és aprovat i les eleccions, tot i que el text rep llum verda de les Corts espanyoles al setembre i els comicis catalans no són fins al novembre.

I la segona?

La primera idea dura poc, perquè fins i tot els representants de la Lliga, la majoria advocats, ja diuen que no s'aguanta per enlloc. La segona és que no hi ha cap cens femení. Ara bé, jo n'he trobat un que diu que, l'any 1932, a Barcelona hi ha 53.102 dones més que homes. El temor que tenen els dirigents polítics és que guanyi la dreta. I Macià, concretament, no vol que unes noies de 23 anys -edat mínima per votar- li esguerrin la possibilitat de ser escollit president de la Generalitat.

Encara hi ha masclisme, a les cúpules dels partits?

Sí. Els polítics, sigui l'època que sigui, són un reflex de la societat, perquè surten de nosaltres. Si tenim els polítics que tenim és perquè tenim la societat que tenim, i això no vol dir que els de la República fossin millors.

La tenim idealitzada, aquesta etapa?

Segurament. Tenia la missió de solucionar els problemes de l'etapa de Primo de Rivera i d'altres que s'havien perpetuat en el temps.

Respectem prou la història i el passat?

No hem d'arribar a la veneració, però sí que hem de reconèixer un saber fer a les generacions passades. El que no pot ser és que a la meva promoció d'història un professor fes llegir set llibres als seus alumnes i que ara només se'n facin llegir dos. No es pot abaixar el nivell.