L’abdicació d’un rei, encara que només sigui per poc freqüent, és un fet que marca un moment en el temps històric i que suscita una gran quantitat de comentaris, de records del passat i d’especulacions del futur. N’hem vist o sentit que ens han recordat que és difícil no caure en els tòpics. L’ARA em demana que hi participi perquè estic en condicions d’aportar una certa memòria històrica dels primers anys del regnat. Però no em vull pas quedar només aquí i, per tant, canviaré tres vegades la direcció de la mirada.
Els anys inicials. Conservo el record de tres moments que em permeten fer valoracions del rei que se’n va: la Transició, el 23-F i el meu pas pel ministeri d’Indústria i Energia (aquest darrer és l’únic que em va suposar una relació personal directa amb ell).
1. Des del meu punt de vista, l’aspecte més important de l’actuació del rei durant la Transició va ser la decisió (que em van dir que era ben personal) de nomenar president del govern Adolfo Suárez, davant d’altres propostes que existien en aquell moment, amb l’encàrrec de construir un règim democràtic a partir del desballestament de l’anterior. Tots els elogis que ara fa unes setmanes va rebre Suárez poden ser compartits per Joan Carles, que en va ser l’inspirador, o almenys el còmplice.
2. El vespre del 23-F, com a alcalde de Mataró i després d’unes hores d’una certa confusió a la població, el president Pujol em va trucar per dir-me que havia parlat amb el rei i que la continuïtat constitucional estava assegurada. Mai he sabut del tot quines van ser les determinacions i les vacil·lacions del rei durant les primeres hores de l’intent de cop. Per tant, no sé si hi va haver continuïtat o si va rectificar en algun moment, però encara que fos així, està bé el que acaba bé, i ell va fer que acabés bé.
3. Durant l’etapa de ministre (1985-1986), les converses van ser freqüents, i la relació personal molt afable. Val a dir que, a més d’algunes qüestions de govern que ell volia conèixer (la venda de Seat a Volkswagen, la inversió de la ATT a Madrid o la de Hewlett-Packard a Barcelona), la majoria de les xerrades giraven al voltant de temes de tecnologia (ell hi era un gran aficionat i suposava que jo era un entès) o sobre la situació de Catalunya.
Crec que la seva actuació en els dos primers moments presentats van legitimar-lo com a rei.
Els temps actuals. Ara estic més allunyat de la política activa i no puc parlar amb coneixement directe. La meva valoració inicialment positiva ha anat canviant. Penso que el rei no és l’únic que ha comès errors importants de comportament que han destrossat la imatge de la Corona i la d’ell mateix. També crec que entre Catalunya i l’Estat no ha sabut jugar el paper que li corresponia i que esperàvem. Em queda el dubte de si no ha sabut fer-ho, no ha volgut o no ha pogut. Sospito que pot haver-hi hagut una mica de cada cosa... En conjunt, crec que, de la mateixa manera que una Constitució que va ser bona en el seu moment ara ja no ens val, la persona del rei ara necessitava un recanvi, i és bo que ell ho hagi vist així. No m’estranya que hi hagi molta gent que pensi que, fins i tot, no n’hi ha prou amb un canvi de rei, sinó que cal un canvi de règim.
El futur. L’abdicació és un nou element que s’afegeix a tants altres fets recents que marquen un final de cicle i plantegen la necessitat d’una revisió a fons. Des d’aquest punt de vista voldria expressar la meva opinió que l’alternativa monarquia-república no hauria de ser un element que ara passés al davant d’altres debats, al meu entendre més importants.
L’objectiu final de la política és el benestar del ciutadans, i aquest benestar té aspectes econòmics i aspectes immaterials. Per això crec que tant els problemes de les desigualtats socials com els problemes de les llibertats individuals i col·lectives són qüestions que necessiten reformes molt més urgents. Sempre he cregut que, per raons de modernitat, una república és més adient que una monarquia, que té dimensions de caràcter arcaic. Però, així com estic disposat a lluitar a fons per la justícia social i per la llibertat, no crec que un simple canvi de la naturalesa del cap de l’Estat tingui una gran transcendència en el benestar col·lectiu.
És evident que l’impuls d’un nou canvi podria servir per empènyer una transformació en la relació entre el poder econòmic i el poder democràtic, o per permetre un nou equilibri territorial. Si fos així, valdria la pena aprofitar l’oportunitat i donar-hi suport a fons. Però també podria donar-se el cas contrari. Sigui com sigui, els objectius reals han de seguir sent la justícia i la llibertat.
