DISSENYADOR GRÀFIC

Jordi Calvís: “És més fàcil riure’s de Mas o d’Iceta que del tinent d’alcalde del poble”

Jordi Calvís és un dissenyador gràfic hiperactiu a Twitter que tant treballa per a Antaviana com patenta Francisco Marhuenda o col·lecciona cromos dels Herois Indepes que vinculen la independència de Catalunya a totes les plagues de l'antic Egipte

Un dia va decidir empadronar-se a les Borges Blanques i no en va tenir prou entregant la documentació a l’Ajuntament: va decidir casar-se amb el poble. En una cerimònia celebrada expressament, una regidora de Balaguer -on va néixer el 1977- va entregar Jordi Calvís a l’alcalde de les Borges Blanques. Aquesta anècdota resumeix l’actitud vital de Calvís, un dissenyador gràfic hiperactiu a Twitter que tant treballa per a Antaviana -la seva feina oficial- com patenta -sí, patenta- Francisco Marhuenda o col·lecciona cromos dels Herois Indepes que vinculen la independència de Catalunya a totes les plagues de l’antic Egipte. Col·labora amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) des del 2012, l’any de la seva fundació, i és el responsable de bona part de la seva cartelleria. Considera que el bon humor i la capacitat de “desactivar” els atacs i amenaces espanyolistes són claus en la bona marxa del procés sobiranista. Ja fa temps, malgrat tot, que, per recomanació dels seus amics, va decidir deixar d’escoltar el programa matinal de Federico Jiménez Losantos. Ara es troba millor.

A classe ja feia gràcia?

No, no especialment.

Un nen mogut?

No, no. L’única vegada que vaig fer gràcia va ser a quart o a cinquè d’EGB. Em va venir a buscar una noia, la que estava més bona de l’altra classe del meu curs, la que agradava a tots els nens. Em va cridar pel nom i vaig sortir de classe amb la remor típica d’aquests moments.

I després?

Quan vaig entrar tothom estava expectant. En un moment de lucidesa, em vaig aixecar la cremallera del pantaló. Vaig rebre una gran ovació!

Sí que sempre havia mostrat habilitat a l’hora de dibuixar. Diu la llegenda, segurament errònia, que els nens que es passen el dia dibuixant són els que treuen més males notes.

Encara ho salvava una mica, però treia notes justetes. Vaig estudiar formació professional a Tàrrega, després vaig entrar a una agència de publicitat i ara ja fa catorze anys que treballo a Antaviana.

La seva feina fixa.

Exacte, és la feina que em permet fer tota la resta de les coses que faig!

Si hagués de trobar feina, segur que al currículum, a primera fila, hi posaria que ha patentat Francisco Marhuenda, director del diari La Razón .

Abans faria un estudi per saber si això em treu o em suma possibilitats.

D’on va sortir la idea?

En aquell moment, a Intereconomía, es parlava de les portades de La Razón sobre un home que havia patentat l’estelada. I, esclar, tots rient: “Hauran de pagar per tot aquest marxandatge!” Era tot tan surrealista que vaig decidir patentar Marhuenda. No m’ha dit mai res, tot i que el citava a Twitter.

Marhuenda és, sens dubte, un dels més destacats herois indepes .

Correcte. Els Herois Indepes els vaig començar a recopilar per posar ordre a totes les declaracions que es feien contra Catalunya. Abans tenia l’afició, que ja he deixat, d’escoltar Federico Jiménez Losantos cada matí. I això m’ajudava a entendre què es genera a partir d’aquest discurs. Llavors vaig pensar a fer una pindoleta cada dia amb una plantilla que fos xula.

Segurament agafar-se les coses amb humor és part del procés de desacomplexament del sobiranisme català.

És bàsic. A Twitter, per exemple, es veu clar. Dècimes de segon després que se sàpiga una notícia, ja està desmuntada. I un minut després, tothom ja en fa conya. Si ens haguéssim de prendre segons què seriosament, ens passaríem el dia plorant.

Defensava el periodista José Antonio Zarzalejos que els sobiranistes estan guanyant la batalla de la propaganda.

Si ens podem sentir orgullosos d’una cosa és de buscar, de perdre el temps a desactivar amenaces. Quan tens la capacitat de jugar amb la ironia, els poses en evidència. I més en l’era de Twitter.

És a Twitter on et vas proposar revitalitzar el terme popes per referir-te als pits, i així va néixer Popes.cat.

No era tant per difondre que fem servir aquesta paraula a Ponent, sinó per evitar que es perdi. Hi ha gent que em demana on són les brasileres, a la web, però és una cosa purament lingüística!

Catalunya té molta tradició satírica. T’hi identifiques?

Ara hi ha molta més llibertat. És més fàcil riure’s de l’Artur Mas, del Miquel Iceta o del Mariano Rajoy que no pas del tinent d’alcalde del teu poble, perquè després potser li has d’anar a demanar un permís d’obres. Això sí: crec que el vinyetista Ferreres és Nostre Senyor.

Més continguts de

El + vist

El + comentat