Jeffrey Sachs és el Bono de l’economia: una persona amb una intel·ligència, una passió i una capacitat de persuasió impressionants que està dedicant els seus dots a parlar en pro dels pobles més pobres del planeta. Així doncs, no em va sorprendre que un periodista escollís Sachs com a protagonista del seu llibre. El seu cas és una manera apropiada d’interessar els lectors en un tema possiblement àrid: el del desenvolupament internacional.
A The idealist, Nina Munk -de Vanity Fair -, ofereix un retrat no hagiogràfic de Sachs i les seves Aldees del Mil·lenni, un projecte amb un pressupost de 120 milions de dòlars destinat a mostrar al món que és possible treure els pobles africanes de la pobresa mitjançant una injecció a gran escala d’assistència selectiva. Hauria sigut fàcil -i potser més comercial- que Munk n’hagués fet una caricatura, accentuant massa les característiques negatives de Sachs a costa dels seus grans dots, però no ho ha fet.
Munk va passar sis anys documentant-se per escriure el llibre, va arribar a conèixer bé Sachs i va passar llargues temporades en dues de les quinze Aldees del Mil·lenni. A diferència de molts llibres sobre el desenvolupament internacional, el de Munk és molt amè i no és llarg (260 pàgines). Jo he dit a tots els membres de la nostra fundació que, al meu entendre, val la pena trobar el temps de llegir-lo. És un conte exemplar, valuós i de vegades punyent. Si bé algunes de les Aldees del Mil·lenni van aconseguir ajudar les famílies a millorar la seva salut i ingressos, les dues aldees a les quals Munk va dedicar més temps -Dertu (Kènia) i Ruhiira (Uganda)- no van aconseguir fer realitat la visió de Sachs.
Quan Sachs va començar per primera vegada a planificar el projecte, va acudir a la Fundació Bill & Melinda Gates a la recerca d’ajuda. Nosaltres ja donàvem suport en gran mesura als seus esforços a l’Institut de la Terra de la Universitat de Colúmbia, i consideràvem molt bo que se centrés en les necessitats dels països pobres. La intenció de Sachs era seleccionar un grapat de poblets per centrar-hi intervencions intenses en matèria de salut, educació i agricultura, tot alhora. La seva hipòtesi era que aquestes intervencions serien tan sinèrgiques que iniciarien un cercle virtuós ascendent i traurien els pobles de la pobresa per sempre.
Als meus col·legues i a mi ens preocupaven alguns aspectes del plantejament de Sachs: les seves suposicions sobre la rapidesa amb què es materialitzarien els beneficis, sobre les quantitats que aportarien els governs, etc. Així doncs, vam decidir no invertir directament en aquest projecte i seguir donant suport amb gust a la resta de la seva tasca.
Ara que el projecte no ha sortit com estava previst, no hi tiraré pedres a sobre. Molts dels nostres propis projectes a la Fundació Bill & Melinda Gates han resultat fallits. No és fàcil aportar solucions eficaces.
Llavors, què va fallar? Per començar, els poblets que Sachs va triar patien tota mena de problemes: des de sequera fins a disturbis polítics. A més, el projecte es va basar en un plantejament idealista. Els dirigents de les Aldees del Mil·lenni van encoratjar els agricultors a adoptar diversos cultius nous per als quals existia demanda en països més rics, i els experts sobre el terreny van fer una bona tasca a l’hora d’ajudar els agricultors a produir bones collites recorrent a fertilitzants, reg i llavors millors. “Però després -diu Munk- no es podien exportar les pinyes, perquè el cost del transport era massa elevat. No hi havia mercat per al gengibre i, malgrat cert interès manifestat per compradors al Japó, ningú volia farina de plàtan”. Sachs és un dels millors economistes del món, però a aquells dos poblets semblava que se’ls mirés amb lents deformades.
“El mirall retrovisor sempre és més clar que el parabrisa”, li agrada dir a Warren Buffet. Pel mirall retrovisor veiem que el projecte mai va tenir un model econòmic que pogués mantenir els resultats un cop s’acabessin els dòlars que hi estaven assignats. Sachs va investigar poc els pressupostos dels països i no es va esforçar a convèncer els governs perquè dediquessin impostos suplementaris a finançar més intervencions com aquestes.
Ara bé, pel mirall retrovisor també veiem que moltes de les idees de Sachs han resultat perfectament correctes. Munk explica amb detall la lluita de Sachs el 2007 amb els donants d’ajuda internacional que es negaven a distribuir mosquiteres per als llits tractades amb insecticida, perquè eren partidaris d’un plantejament basat en el mercat, segons el qual les persones pagarien una petita quantitat per cada mosquitera. Per dir-ho suaument: Sachs no va fer amics, precisament, en el procés de defensar les mosquiteres gratuïtes. I tenia raó, més endavant hem vist que el model gratuït ha permès una distribució més àmplia de mosquiteres per a llits -i molta més reducció del paludisme- que els models propis del mercat.
Què podem aprendre d’aquest episodi? Espero que els lluitadors contra la pobresa no permetin que l’experiment de les Aldees del Mil·lenni els dissuadeixi d’invertir i córrer riscos. En el món del capital risc, una taxa d’entre el 70 i el 80 per cent de fracàs està considerada una gran actuació. En el món del desenvolupament internacional, els crítics consideren cada fracàs una prova que l’ajuda equival a llençar diners pel desaigüe. Quan s’intenta fer una cosa tan difícil com lluitar contra la pobresa i les malalties, mai s’aconseguirà res consistent si es té por de fracassar.
Admiro enormement Sachs per posar en pràctica les seves idees i jugar-se la reputació. Al cap i a la fi, podria tenir una bona vida sense fer altra cosa que fer dues classes al semestre i emetre recomanacions de saló en revistes acadèmiques, però no és el seu estil. S’arromanga. Posa en pràctica les seves teories. Es mata a treballar com ningú que jo conegui.
Sospito que Sachs, com tots els pensadors i homes d’acció incansables, aprendrà dels seus errors i tornarà amb idees i plantejaments més sòlids. I el món se’n beneficiarà.
Copyright Project Syndicate
