Marxa ràpid, fa tard, com sempre. En general, li costa acabar les coses (algunes) i marxar dels llocs (tots). Està a gust, i li sap greu. De dia s'acomiada amb dos petons. De nit, marxa a la francesa: Quan vull marxar, ho vull fer ARA. Impacient. Són les 12 del migdia i s'acomiada segons les lleis que dicta el protocol diürn: amb tots els convencionalismes. És un entusiasta. Està content d'haver-se conegut i parla amb ganes de tot. Aquí teniu un rewind des d'una conversa in crescendo .
11.47 = ANTIDEPRESSIU. S'obre en canal. No tabús, no secrets. Va a totes. Es coneix bé i s'explica: Tinc dues cares. Concretem: ¿Una de bona i una de dolenta? No. Una de bona, i una altra d'encara més bona. Riu. Quina t'agrada més? La bona. La massa bona és massa bona. ¿T'agradria ser una mica més cabró? Sí. No em sé emprenyar i m'agradaria enfadar-me més. Pausa. No coneixo el rancor i l'envejo. Discrepo: El rancor és absurd. Discrepa: No, hi ha un punt d'aprenentatge en el patiment. Fa un silenci i s'explica. És com quan et deixen: hi ha un punt en què disfrutes del dolor. ¿Has deixat més o t'han deixat més? He deixat més. Què és millor? Que et deixin. ¿Això no és un tòpic absurd? No. Moltes vegades et fan un favor. I fa una reflexió: He aguantat noies que no entenc com he pogut aguantar; jo sóc un paio alegre i tinc la sensació que algunes m'han fet servir d'antidepressiu.
10.52 = FUTUR. Optimista patològic, no hi ha res a fer. Parlem de cine -el mitjà més hàbil i pervers-; i d'amor -inevitable, universal, necessari-. ¿L'amor mou el món? No. El dolor és la font més inspiradora. Sense coneixement del patiment és difícil crear: la narrativa viu del conflicte. Per on passa el nostre cine? Per un mal lloc. Està tocat. Les pel·lícules fetes aquí ja només passen pels festivals: la gent no va al cine. Quin futur l'espera al cine? L'espectacularitat. Només anirem al cine per viure una experiència brutal i global. I el cinema d'autor? També sobreviurà: o un extrem, o l'altre. ¿Són bones les pel·lícules d'autor fetes aquí? Ho seran: deixarem d'intentar agradar a tothom.
10.32 = DESCONTROL. L'última vegada que ens vam veure vam parlar de dones. Li agradaven les dolentes perquè es portessin malament amb ell. Ara vol ser pare. El tempta: Necessito que algú em domi. Després de 38 anys, ara és el moment? Mai és el moment perfecte, però a la meva edat la meva mare tenia un xicot de 18 anys que anava a la universitat. Me'l miro i li dic que el veig més calmat: Jo? No! Mentre la salut m'acompanyi jo no em calmaré mai. Ho diu, ho creu i ho raona: Sóc molt controlador i la meva diversió com a controlador consisteix a descontrolar-me. Com per exemple? Fent pel·lícules. M'agrada més l'aventura que trepitjar dos cops un terreny conegut. I abans de tenir un fill, et casaràs? No ho crec. ¿T'agrada massa l'aventura per fer-ho? No, és pels meus pares: es van separar i no es porten bé. De fet no es parlen des de llavors.
10.17 = INGENUÏTAT. Aquí comença l'entrevista. Després d'excusar-se pel retard i de recordar l'última vegada que ens vam veure. Arriba 17 minuts tard; fa 4 anys que no ens veiem. Ens posem al dia. Nostàlgia, timidesa i algun silenci. Comencem: Què ha canviat en quatre anys? Sóc menys ingenu. Fa una pausa, mira a terra i repeteix endins: Sóc menys ingenu. I què t'agradaria desaprendre? El cine. M'agradaria pensar que tot és possible.
