En general, no m'agraden els correus electrònics en cadena. Quan me n'arriba un acostumo a llençar-lo a la paperera abans d'obrir-lo i si per impuls faig clic per veure què hi ha, normalment no arribo ni al final de l'acudit ni molt menys a la reproducció del vídeo que s'hi adjunta. Però aquesta vegada ha estat diferent.
Vaig rebre un mail d'una amiga en què només s'hi adjuntava una adreça per veure una pel·lícula. Fins aquí, res no em va cridar l'atenció, però aleshores vaig veure que qui li havia enviat a ella aquell correu havia estat el seu fill de 14 anys, l'Àlex. De fet, el nen havia enviat aquell correu només a dues persones: al seu pare i a la seva mare, i això, més que el tema, sí que em va semblar curiós. Vaig voler saber què volia un nen preadolescent que els seus pares veiessin tant sí com no i vaig obrir el missatge.
El vídeo començava com mil altres vídeos que pretenen canviar el món amb paraules boniques i imatges que encara ho són més, però a mesura que avançava, la forma deixava pas al fons i va fer que em quedés atrapada durant 28 minuts seguits. Des d'aleshores no és que no em pugui treure del cap el que s'hi explica (si ho voleu veure només heu de posar KONY2012 al Google), però sí que hi ha una cosa que no puc deixar de pensar: que tots i cadascun de nosaltres podem canviar el món, des de la realitat més petita i propera fins a la gesta més llunyana i arrelada. De tant en tant està bé que algú ens recordi (i ens demostri) que si ho provem, potser ho aconseguim i que ens preguntem, tal com fan ells en el vídeo, qui som nosaltres per canviar el món i qui som nosaltres per no fer-ho?
I encara una cosa més. Prou de dir que els més joves ja no creuen en res, perquè veient aquest vídeo i el primer remitent d'aquesta cadena, m'adono que els més joves creuen en el més important: ells mateixos.
