Demà farà 10 anys del dia en què un grapat de suïcides van estavellar avions contra un símbol del poder financer dels Estats Units al món, com eren les torres del World Trade Center, i també contra el Pentàgon. Van morir prop de 3.000 persones, milers de ferits a banda. Els EUA regnaven com a superpotència única des de l'ensorrament de l'antiga Unió Soviètica. I la seva reacció, la seva manera de buscar la revenja, reflecteix el factor que ha marcat aquesta dècada: la incertesa, del tot lligada a la globalització.
Fins aleshores, al marge de les guerres civils, només hi havia guerres contra altres països. Washington necessitava un país enemic. Al-Qaida, però, no era un enemic tradicional, no tenia fronteres ni un exèrcit localitzable en un únic lloc. Així van arribar les guerres, discutibles i discutides, a l'Iraq i a l'Afganistan, que, sobretot en el primer cas, van difuminar l'enorme solidaritat amb els Estats Units que l'11-S havia despertat arreu del món.
Les cues de passatgers descalços als aeroports, ben dotats d'escàners, igual que els morts als trens de Madrid l'11-M del 2004, són la imatge d'una nova realitat: el perill podia estar en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Hem après a conviure amb la incertesa.
El terrorisme global ha estat una de les derivades de la mundialització, com ho han estat una economia cada cop més interdependent que arrossega els problemes en cadena, o com ho són reptes a gran escala com el canvi climàtic.
La Primavera Àrab d'aquest últim any ha estat una gran lliçó. Exportar la democràcia i les llibertats amb guerres resulta molt menys efectiu que les revolucions des de baix que reclamen un canvi. Les guerres són cares en víctimes i diners i, a sobre, obtenen menys resultats. És un cost massa alt per a uns EUA que, tot i la renovada alerta per l'amenaça d'atemptats, s'enfronta a un nou enemic, també global: la crisi. I esperem que no acabi en recessió.
