Parleu amb una certa mena d'intel·lectual que pul·lula pel país sobre el fet religiós o bé sobre la possibilitat de pensar en una ètica basada en la transcendència i us garanteixo que us mirarà amb cara sorneguera i amb sort no us engegarà. El problema és que el tal intel·lectual, possiblement força publicat i tertuliejat, no us ha arribat ni a comprendre. N'està incapacitat. Per això em va semblar que la iniciativa de l'Atri dels Gentils era interessant, sobretot per la voluntat que la iniciativa de Benet XVI té de provocador en un país com el nostre, poc avesat a posar en el terreny públic els debats de profunditat intel·lectual. En altres països això no és així. Els llibres d'Umberto Eco i el cardenal Martini en serien un bon exemple per a Itàlia, un país infamat amb alegria inconscient, però que de fet segueix anant per davant nostre en molts aspectes. A casa nostra, l'intel·ligent i suggerent llibre de cartes creuades entre Vicenç Villatoro i Francesc Torralba, un no creient amb un teòleg, assenyalen temps nous i reblen el clau de la necessitat d'elevar el debat intel·lectual al terreny de la difusió.
Creure en la transcendència humana, creure en Déu i en el paper de l'Esperit en la història, no pot, no ha de ser un debat clos en el si de les parets del seminari. Precisament és el seminari la institució que més necessita pouar en les fonts de la societat oberta que bastim entre totes i entre tots. Un seminari tancat, pendent tan sols de la quantitat i no de la qualitat, ens pot dur a formar homes grisos, només homes, per cert, perquè les dones no hi són admeses, homes grisos per a un sacerdoci desencarnat, allunyat del món ric, democràtic i plural d'avui.
El diàleg entre els que creuen i els que no creuen ens fa falta, i ha de ser entre iguals. Vull dir que els que s'asseuen a la taula del debat ho han de fer deixant fora de la sala les armes mitjançant les quals s'encastellen en les posicions respectives. De què serveix dialogar si no estem disposats a canviar ni una coma de la nostra posició original? El diàleg entre tots nosaltres hauria de servir perquè els uns veiessin la necessitat definitiva d'obrir els ulls a un món en què homes i dones som iguals, un món en què la tasca fonamental ha de ser créixer per servir els altres, un món en què no hi ha espai per a l'exclusió, en què l'amor, i no les regles basades en costums d'altres temps, és la mesura de totes les coses. El diàleg també hauria de servir per convèncer-nos de la necessitat de llegir la història, la nostra història, amb els ulls de l'Evangeli, que vol dir amb els ulls de qui es compromet fins al final per la causa de la justícia i no per la causa dels summes sacerdots, ni dels amos de les càtedres. Ha de permetre parlar per fi d'un Déu-Amor de què nosaltres, els creients, pensem que en som part; no d'un Déu barbut que esporugueix les persones, una imatge infantil del superjo que ja fa temps que hauríem hagut de superar gràcies a la filosofia i a la ciència. El diàleg hauria de servir per destriar els temes dels nostres temps: la cerca de la veritat, el neguit per la justícia al món, el dolor provocat per les desigualtats, la separació que provoca la incomprensió cultural, la marginalitat que passeja molt a prop nostre, la política buida, desvinculada del sentit de la història i del sentit de l'home.
La iniciativa de l'Atri dels Gentils ha tingut una bona arrencada a Barcelona. No sé si hi ha gaires més diòcesis en què un acte com el de fa pocs dies sigui possible. L'Església fa la impressió de plegar-se sobre ella mateixa, en el que em sembla que són moments de crisi d'identitat. En tot cas, la vitalitat de l'Església catalana que encara beu del Concili Vaticà II permet respirar i mirar endavant amb una certa il·lusió. El cardenal Martínez Sistach se'n pot sentir content. És veritat que els temes han navegat lluny de la complexitat del món d'avui, tot i que parlant de la bellesa, parlant del sentit de l'art, no ens ha de ser gaire difícil acabar parlant dels grans temes de l'ara i aquí. El diàleg entre creients i no creients és bo per a Barcelona i per a Catalunya. Ens fa créixer i ens fa madurar. Caldrà també un diàleg entre creients...
No fa gaires dies el Sant Pare alertava d'una "ciència enverinada per la vanitat, incapacitada per admirar la creació del Senyor". Joseph Ratzinger sap el que es diu, i per què ho diu. El que passa és que potser no ho diu tot. Perquè igual que parla de la ciència enverinada per la vanitat, també hauria de parlar de la nova teologia enverinada per la mateixa vanitat, la que no es deixa impressionar per la creació més important de Déu: la dona i l'home lliures, adults, autònoms i independents. Donem-nos temps.
